Pròxima parada, el magazín que ens omplia i acompanyava les vesprades a casa, al treball, al cotxe, a la furgoneta, al taxi, a la vida en general, s’ha acabat. Ho ha fet, a més, un dia simbòlic, el proppassat 8 de març. I dic simbòlic perquè Susanna Lliberós —periodista de Vila-real que ha conduït el programa des del 2018— és una comunicadora i lluitadora en molts fronts i, en especial, una dona feminista de gran ressò poètic i trajectòria amb la paraula. No debades ha estat distingida, entre altres, amb el Premi de Comunicació i Difusió Cultural per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Comunicadora i també poeta, perquè Susanna Lliberós és una poeta molt interessant: vegeu el seu darrer poemari El Crit (Onada Edicions, 2023).
Des del 2003 fins al 2013 Susanna Lliberós havia fet funcions de presentadora, guionista i reportera dels serveis informatius de l’extingit Canal 9, i després d’una pausa durant la qual va poder repensar-se moltes coses, el 2018 es va incorporar a la programació d’À Punt Ràdio amb Pròxima Parada. Des d’aleshores i fins fa uns dies, el seu programa de vesprada, al començament de quatre a vuit, darrerament de quatre a set, ha estat un observatori cultural i social de primer ordre, una porta oberta a veus crítiques i sensibles, una finestra cap a molts horitzons, propers i llunyans. Un magazín de qualitat i seriós, també amb dosis d’humor, un programa professional i rigorós, però flexible i amic de l’espontaneïtat. Perquè l’espontaneïtat és possible quan controles el terreny, i Susanna Lliberós, junt amb Joan Espinosa en la darrera etapa, el controlaven, i molt.
Susanna Lliberós i el seu equip —darrere d’un programa radiofònic com aquest hi havia un molt bon equip— han harmonitzat la professió de comunicadors amb professionalitat, amor i respecte per la llengua, la cultura i la literatura dels valencians, però també per les causes socials. Per això en Pròxima parada eren observadors de primera mà del batec i les pulsions dels valencians i més enllà. De les nostres inquietuds, dels nostres èxits, dels entrebancs a superar. En definitiva, Pròxima parada era una radiografia del País Valencià que recorria el nostre territori de dalt a baix.
A partir del dilluns dia 11, si heu sintonitzat À Punt Ràdio des de les quatre de la vesprada, i si ho feu avui o demà, o quan siga, ja no hi trobareu la veu de Susanna ni la de Joan. Ara hi ha un equip de gent jove, potent i divertida, molt professional també, que ha hagut de saltar de la seua franja horària de dissabte de matí a totes les vesprades. Són Podríem fer-ho millor. Però Podríem fer-ho millor era un programa que funcionava molt bé en el seu format de cap de setmana, en horari de matins i migdia. Omplia un espai necessari, feia directes, en Falles, en la Fira del Llibre, en dates i esdeveniments assenyalats. Tenia una audiència clau, fresca, jove i no tan jove. Feia el que tocava i quan tocava.
Podríem pensar que amb aquest canvi, que implica cobrir més dies i hores d’emissió, el programa incorpora més periodistes, que augmenta en dotació humana i econòmica, però no, el seu equip, a més, es veu retallat. Així doncs, Podríem fer-ho millor amplia horari, però perd plantilla. I a més, què cobreix ara el buit, gran buit, que han deixat els caps de setmana? Doncs ràdio fórmula, barata, impersonal i inconsistent.
Aquesta és la valoració que l’actual Govern valencià —que per descomptat mou els fils per darrere— fa de la ràdio pública —tractada des de fa temps com a la germana menor i mig oblidada, supeditada a la televisió, on també ara hi haurà reduccions i sorpreses immediates— i que passa així a quasi ja no existir. Aprofitant el joc al qual conviden ara i ací les paraules: podrien fer-ho pitjor? No crec. Que no és casual ni innocent, va de soi.
Tornant a Susanna Lliberós, en setembre vaig tenir una conversa llarga amb ella, volia entrevistar qui m’havia entrevistat unes quantes vegades a través del micròfon i les ones, en aquell estudi Toni Mestre, un altre nom evocador de la nostra memòria radiofònica.
Durant la nostra conversa vaig percebre en ella un possible gir personal i professional. Lliberós sospitava que el programa entrava en una fase fràgil, de possible desaparició. No obstant això, no esperava que fos tan ràpid i fulminant, però així funciona el tàndem PP-Vox, a base de punyà a la taula o més bé de desmuntar tros a tros, pas a pas, el precari edifici de la nostra cultura i ecosistema comunicatiu. Tanmateix, serena i sincera com és ella, em comentava: «Potser estic en un moment de plantejar-me les coses que vull fer, si continuar per ací o voldria un canvi. La feina l’has de fer amb alegria i sinceritat, i si notes que no ho pots tindre al cent per cent aleshores et demanes si paga la pena. Però pense molt en el meu equip actual, el millor que mai he tingut, i en la gent que passa pel programa i això m’esperona. En tot cas, aquesta sensació d’incertesa que em ve de tant en tant és també un regal que agraïsc perquè em fa posar-me les piles, no perquè siga ingènua, sinó perquè m’ajuda a valorar què és el més important a la meua vida».
Feina feta amb alegria, amb un equip impecable, amb un somriure a la cara, per dur que haja estat el dia, calia alçar-se d’hora, venir de Vila-real i tornar a casa ja de nit. Tot això, estimats lectors i radio-oeints, no es paga amb diners. Li devem molt a aquest programa, i si com diu Lliberós, la gent que hi passava els esperonava a continuar dia rere dia, ells ens han esperonat a nosaltres també.
De nou perdem, sempre perdem els valencians. Però també guanyem la certesa que sabem fer les coses bé, tot i que, per descompat, podríem fer-ho millor, i ho farem. Tornarem a començar, com vaig escriure un dia.
