Des de menuda he escoltat això de “qui no té la vespra, no té la festa”, afirmació amb la qual no puc estar més d’acord. De fet, de vegades fins i tot he arribat a pensar que podria prescindir totalment de la festa, però no de la vespra. Encara que prescindir és un verb que hauria d’eliminar-se per les connotacions negatives que porta associades. Sembla inofensiu, però no ho és, o almenys jo no el tinc en estima.
De veres, no sé ben bé per què, però les vespres tenen eixe puntet de divendres que les fa més excitants. Fa igual si dissabte he de treballar o no, els divendres sempre m’acceleren i m’aboquen irremeiablement a comprar dolços perquè el desdejuni de l’endemà siga diferent, a comprar flors perquè la casa també es contagie d’alegria i lluïsca més animosa, a posar música de fons que faça de trampolí, encara que l’únic pla que tinga per davant siga netejar els banys i posar llavadores com si tinguera un campament escolar al saló.
Tal volta tot està associat als meus records d’infantesa on les vespres del cap de setmana o festius venien marcades per desterrar aquell uniforme escolar que feia els dies grisos i repetitius. Les vespres, l’armari s’obria de bat a bat i deixava de manifest que els colors també tenien dret a ser protagonistes en el dia a dia.
Les vespres tenen adherida eixa fascinació que fa olor de vermuts, de retrobaments desitjats, de sobretaules eternes, de pólvora o encens, segons la temporada, de tradicions o de revolucions. Tot té cabuda en les vespres. Són com la intensitat del primer, del segon o de l’últim amor encara que després, la festa, vinga carregada d’ingratitud i ens deixe transitant pel desconsol de manera sobtada.
Ho admet, soc fan incondicional de les vespres. Tal volta també perquè són més calmades, menys multitudinàries. Perquè porten impregnat el desig, la il·lusió, la sensació que tot podrà ser malgrat que després no ho siga, o que ni tan sols s’aprope al que havies imaginat. Fins i tot això fa igual perquè després quedarà l’espera. Esperar, eixe altre verb que quasi ha entrat en desús en un temps on sols la immediatesa té cabuda. Esperar que allò que no s’ha complit puga materialitzar-se en la festa següent, esperar que torne la il·lusió, esperar que les llums o la música ens facen veure-ho tot de manera diferent… Les vespres són preparatius i anhels mentre que les festes són desordre i horaris descontrolats.
Un poc així, com una vespra emocionant i alliberadora ha sigut per a mi l’última pel·lícula d’Almodóvar, Amarga Navidad, la qual comença també amb una vespra: la d’un pont de desembre on els personatges observen des de la pantalla les imatges dels que fugen de la ciutat mentre ells tracten de fugir de les seues pors. La comèdia i la tragèdia de la mà, perfilades de manera magistral, com en el dia a dia. El treball com a refugi i com a escut per a amagar dols no resolts, les ombres i les llums del procés creatiu, la responsabilitat dels autors i les autores en enfrontar-se a un paper en blanc, els límits de l’autoficció i la corresponsabilitat amb la intimitat dels que els envolten, les dèries associades al procés creatiu. Tot el que vindria a ser la vespra en la creació d’una obra. El resultat final seria la festa, i com tota festa que es pree, pot acabar en un producte d’allò més exitós, irrellevant o desastrós. Però la vespra, ai la vespra! És tota una muntanya russa d’emocions, sentiments, passos avant i arrere que li donen sentit al procés.
Fins i tot els colors fan olor de vespra en el cine d’Almodóvar, i també tenen el seu pes en aquesta última obra del director. Els rojos i verds Almodóvar que de vegades no ho il·luminen tot tan bé en la vida real, però que abracen una simbiosi perfecta en la pantalla. I sí, també altre dels trets característics de la vespra, com és l’ansietat està ben present a la pel·lícula. En aquest cas no és una ansietat carregada d’emoció pel que vindrà sinó més bé una ansietat ocasionada pels conflictes interns i per les ferides que no han vingut acompanyades del corresponent procés perquè tot puga cicatritzar. Ansietat vinculada a les pèrdues, siguen del tipus que siguen: la pèrdua de les mares, la pèrdua d’un fill, la pèrdua d’inspiració, la pèrdua de l’amor, la pèrdua de les ganes de seguir endavant, la pèrdua de la dignitat, la pèrdua de l’amistat… Pèrdues totes diferents, però que requereixen transitar per unes fases obligades per a reordenar prioritats, espais i sentiments.
Doncs això, que la vida, com les vespres, necessita de la ficció, de l’emoció, de la comèdia que contrareste el drama, del color… Perquè, sense adonar-nos-en, les vespres ens activen i ens connecten amb el que està per venir, ens obrin una porta a un lloc on tot està per fer perquè els finals sempre estan per escriure.
