La cultura de la cancel·lació (en anglés cancel culture) és un neologisme que designa un fenomen social que consistix en retirar el suport social, moral, financer o digital a aquelles persones que es consideren inadmissibles com a conseqüència de determinats comentaris o conductes personals. Es tracta d’una mena d’incitació col·lectiva al boicot d’una persona amb certa rellevància social que ha manifestat o compartit una opinió considerada molt qüestionable o impopular en les xarxes socials.
En una entrevista a la revista Vogue, Chidera Eggerue, una bloguera de moda, va definir la cultura de la cancel·lació com el resultat inevitable de la intensa idolatria que el seguiment en línia fomenta. Ja que quan idolatrem una persona, la idealitzem i alhora la deshumanitzem, perquè li arrabassem la possibilitat de cometre errors, la qual cosa constituïx l’essència de la condició humana. Com deien els nostres clàssics:
Errare humanum est.
(Equivocar-se és humà.)
Al meu parer, cal buscar l’origen de la força d’eixa cultura de la cancel·lació, íntimament lligada a les polítiques identitàries, en els fets següents:
I.-L’estat consubstancial d’heteronomia o dependència a què estan exposades les persones famoses, sempre pendents de la seua imatge sociodigital, del nombre de seguidors dels seus perfils i de la quantitat de likes (¿agradaments?)que generen les seues fotografies i les seues publicacions en les xarxes socials.
II.-El fet que les generacions actuals, les quals viuen en una societat opulent que ha resolt pràcticament tots els problemes materials lligats a la supervivència, ja no han de baixar a la mina a picar pedra ni han de llaurar els camps erms, sinó que tenen molt de temps per a dedicar-se a foteses o a no res en concret. Tot açò, al meu entendre, també té a vore amb la peresa i el gust pels plaers passius omnipresents que ens fan odiar l’obligació de pensar per nosaltres mateixos. Esta vida regalada, amb tantes possibilitats d’oci i tan poca necessitat d’esforç, ens porta a ser adolescents permanents fins a una edat ben avançada i a dedicar les nostres escasses forces a ximpleries verborreiques, disgregadores i estèrils.
III.-El fet que molts dels actors d’esta cultura de la cancel·lació han sorgit de les facultats universitàries d’humanitats i ciències socials i que, per la mateixa idiosincràsia d’estes ciències, sovint resulta molt difícil separar allò que és pura evidència d’allò que és mera opinió parcial i potencialment adoctrinadora. De fet, jo mateix he observat que hi ha pocs graduats en les diferents enginyeries entre els cancel·ladors més actius, mentre que hi abunden els graduats en les esmentades ciències humanes i socials.
IV.- El fet que, fins i tot en les mateixes societats occidentals contemporànies, també són legió el nombre de persones que creuen estar inspirades per una veritat absoluta i irrebatible quan només tenen meres opinions. Gent despresa i entregada a la noble causa de dir als altres el que han de sentir, pensar, dir i fer. Gent que vol arreglar la casa dels altres quan té la seua caent. Gent puritana, beata i inspirada per una veritat autoevident (per a ells), irrefutable i que, per tant, no necessita ser argumentada ni demostrada. Gent que només obeïx l’eslògan i la frase feta i que desconeix totalment el meandrós i difícil recorregut de la raó discursiva, del debat i de l’argumentació. Gent disposada a ensenyar als altres, coste el que coste, el camí que porta a la salvació i al paradís quan ningú no els ho ha demanat.
Comptat i debatut, vull dir amb tot açò que és menester obrir un debat a dreta i a esquerra sobre este assumpte. Un debat, sense sectarismes ni prejuís, que explique per què les antigues posicions polítiques de tolerància s’han abandonat progressivament i han estat substituïdes per actituds clarament intransigents. Javier Marías ja va afirmar en el seu recull d’articles intitulat Tiempos ridículos:
Nos estamos deslizando hacia unas sociedades tan fanáticas, puritanas y represoras como la que albergó la época de mayor esplendor de nuestra malhadada Inquisición.
Ja m’agradaria que la gent s’ho prenguera amb més calma i que deixara de col·locar etiquetes i barrets a la gent en funció del que haja pogut dir o deixar de dir en algun moment de la seua vida. L’assumpte no mereix tants esforços ni tanta passió perquè, com deia Aristòtil:
Si no eres etern, no tingues odis eterns.
Intentem cultivar les virtuts d’un caràcter flegmàtic, calm, atent, meticulós, pacient i poc donat a les estridències, excessos i estirabots propis dels esperits amb escassa inclinació envers la democràcia liberal i, sobretot, recordem que, com diu el nostre refranyer:
Qui no té faena, el gat pentina.
