Acabem de donar l’entrada a un nou any i Israel continua assassinant innocents. Les autoritats governamentals i militars del país jueu maquillen les seues justificacions tot esmentant que no van contra el poble palestí, sinó contra el Moviment de Resistència Islàmica, més conegut com Hamàs. Cada pam de terreny conquistat per les Forces de Defensa d’Israel és una nova oportunitat de satisfer els desitjos de venjança del govern de Netanyahu pel que Hamàs va fer el dia 7 d’octubre des de la Franja de Gaza. No obstant això, passats més de dos mesos, per molt que intenten disfressar el seu discurs, el món està essent testimoni d’un genocidi en directe: població desplaçada, periodistes morts, hospitals i ambulàncies bombardejats, bloqueig de recursos energètics, camps de cultiu cremats, etc.
Ningú que haja presenciat els horrors d’aquesta ofensiva atroç contra un poble indefens pot dubtar que es tracta d’un crim contra la humanitat pel qual la història exigirà un terrible càstig. La primera pedra respecte a obrir un camí judicial contra Israel l’ha posada Sud-àfrica. Aquest país, on es va practicar un autèntic apartheid contra la població negra per part dels colonitzadors blancs, ha presentat una denúncia en el màxim tribunal de les Nacions Unides tot al·legant que l’objectiu és «provocar la destrucció d’una part substancial dels palestins a Gaza». La resposta del Ministre de Relacions Exteriors d’Israel ha dit que no s’està produint un genocidi a Gaza i recorrerà a La Haia. Mentrestant, Benjamín Netanyahu, ha promès seguir endavant amb la guerra fins que Hamàs haja sigut destruït. Amb aquest panorama, hi haurà algun altre país que s’atrevirà a fer costat a Sud-àfrica.
El ben cert és que no hi ha simetria possible ni de responsabilitats ni d’interessos legítims distints, ha explicat en un tuit el professor i historiador Lucio Martínez Pereda. Palestina és un país ocupat i Israel és un país ocupant i colonitzador. Hi ha un clar dominat i un clar dominant. L’equidistància produeix esborrar les diferències entre víctimes i botxins, conclou.
Cabria la possibilitat d’una desmilitarització d’Israel? En aquests moments és impossible i impensable, perquè els Estats Units i altres països no deixaran d’enviar i vendre armament, fet que endarrereix l’arribada de la pau. A més, en un país on el servei militar és obligatori, el sentiment de pertanyença a l’exèrcit és molt gran, ja que han d’estar preparats per a la guerra contra l’enemic més proper: Palestina.
Per una altra part, seria possible una desionització d’Israel? És ben cert que el suport del sionisme està present en els habitants del país. Molts d’ells estan convençuts que els jueus són el poble elegit per Déu i tenen dret a confeccionar un país. Però és l’Estat qui realment sosté el sionisme, que sempre l’ha maquillat amb un cert liberalisme de cara al món, tot ignorant el genocidi contra Gaza. No obstant això, la popularitat del president Netanyahu està a mínims, per les reformes judicials que vol introduir, per la matança a Gaza i pels assassinats d’hostatges israelians per part de l’exèrcit del seu propi país. Com apunta l’historiador expatriat Ilian Pappé, «Israel no pot ser democràtic i jueu a la vegada. O serà un Estat jueu racista o un Estat democràtic per a tots els seus ciutadans».
Així doncs, l’opinió mundial sap que quan l’ocupació dura més de mig segle, és quelcom més que això. Israel quedarà vista per a sentència de la història.
