Just uns dies abans de la invasió de Polònia per Alemanya el setembre de 1939, Stalin i Hitler van signar el conegut com a Pacte de no-agressió Ribbentrop-Mólotov, a l’agost del mateix any. Començà una guerra que va costar milions de morts en què van haver-hi fets decisius per a la història de la humanitat, com ara l’Holocaust dels jueus i el llançament de les primeres bombes atòmiques. Res d’això hauria passat sense eixe primer acord entre dos països totalitaris, i avui la història seria tota una altra, però no podem ni devem fer política ficció. El pacte va existir i la Segona Guerra Mundial va passar.
Finalment, una aliança dels països democràtics amb l’URSS va aconseguir aturar la guerra i vèncer les forces de l’Eix: Itàlia, Japó, Alemanya i tot un seguit de forces feixistes escampades arreu del món que per acció o omissió, com el cas d’Espanya, van donar suport al totalitarisme.
El món que va sortir de la Segona Guerra Mundial, va ser un món forjat per dues potències: l’URSS i els EUA. Els primers van mantenir tant com pogueren un Estat totalitari; els altres van mantenir tant com vam poder un Estat aparentment democràtic. Però mentre la guerra freda guanyava terreny, i uns i altres desfeien el món, es covava l’ou d’un nou monstre. El monstre del neoliberalisme salvatge, que sols esperava el moment d’assaltar els Estats.
La característica mai dita, però implícita i necessària per al funcionament de les democràcies, era l’estructura de la societat en classes socials. Els dos vectors de les democràcies eren la participació directa del ciutadà, però també la representació ideològica de les classes socials, de forma que el bon funcionament democràtic havia de garantir que les diferents classes socials podien obtenir algunes de les seues reivindicacions. El manteniment de la cohesió social a través de l’equilibri entre els ciutadans i les classes eren el garant de l’estabilitat democràtica. De fet, una visió ràpida del comunisme com a «dictadura» d’una classe, ja hem vist on ens va portar.
Per una altra banda, la superació de les classes socials en països no comunistes, com ara el Japó, Itàlia, Alemanya o Espanya, sols va ser possible mitjançant el sotmetiment de les persones a una idea «superior», la Nació, donant lloc als nacionalismes agressius excloents, violents i imperialistes.
En qualsevol cas, els dos trets que uneixen els totalitarismes són: la dissolució de la individualitat, ja que l’individu passa a ser un engranatge del sistema, i la desaparició de la cohesió dintre de cada classe social, car les classes socials en si mateix no desapareixen.
Aquest esquema que va anar gestant-se des de la revolució soviètica d’octubre fins a l’ascens de III Reich Alemany ara el podem albirar i seguir el seu rastre amb les noves formes d’expressió del totalitarisme del segle XXI. Nacionalisme excloent imperialista i violent a Rússia, amb la invasió d’Ucraïna, als EUA, amb la política trumpista (MAGA –Make Amèrica Great Again-), a Europa amb Le Pen, Alternativa per Alemanya, Meloni, Vox, Orban, i tots els «Patriots». Amb Milei a Argentina, i sempre al rerefons la Xina «comunista». De nou, tots aquests Estats i propostes polítiques porten dins seu la destrucció de les classes socials i la dissolució de la solidaritat entre els individus, convertint-los en veritables llops. Units per un nacionalisme violent, les persones ara no creuen en la solidaritat de classe, ni tampoc en la solidaritat entre persones, busquen el seu guany sense importar el que li passe al del costat per a major glòria d’ell mateix i de l’Estat que fa possible aquesta visió del món, i, en conseqüència, la relació de lluita que s’estableix entre les persones dintre l’Estat neoliberal, es trasllada a les relacions internacionals, i així ens porten a les portes d’una nova guerra, que ja hi és: genocidi de Gaza, Invasió d’Ucraïna. Amenaça el Canadà, Grenlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Taiwan; així com les brutals guerres provocades pel capitalisme colonialista i silenciades al Congo, Somàlia o Etiòpia.
En la Segona Guerra Mundial, els valors democràtics es van salvar momentàniament per l’acció conjunta dels EUA, l’Europa lliure amb Anglaterra, i la necessitat de defensa de l’URSS. Qui queda avui dia per defensar els valors democràtics davant l’embranzida del neofeixisme que ja s’escola sota les portes de les nostres cases?
