Aquesta setmana s’han produït dos incidents especialment greus en relació amb l’exercici del periodisme i les llibertats d’expressió i informació. La primera va ser la detenció de la periodista valenciana Joanna Giménez mentre cobria una acció de desobediència civil d’activistes climàtics al museu del Prado de Madrid.
La policia va considerar que Giménez formava part del grup activista sols pel fet que es trobava al lloc dels fets des de l’inici de la protesta i malgrat que es va identificar com a periodista en tot moment, limitant-se a documentar el que estava passant. La seua bona tasca com a periodista –tenir bones fonts, estar informada del que passarà i preparada per explicar-ho- s’ha convertit per art de màgia en un presumpte delicte.
Pocs dies després, la periodista d’À Punt, Pilar de la Fuente, era denunciada per desobediència mentre cobria un desnonament al barri dels Orriols. El delicte, segons els agents, intentar acostar-se al lloc on estaven succeint els fets i «provocar a la massa», siga el que siga que açò signifique.
Així, en només uns dies de diferència han saltat a les notícies dos casos greus de vulneració de la llibertat de premsa. Uns casos que, desgraciadament, no són l’excepció sinó la norma. Fa pocs dies, el Grup de Periodistes Ramon Barnils presentava les dades del Mapa de la Censura que elaboren des del 2015 a la Comissió d’Estudi del Model Policial del Parlament de Catalunya. El seu informe conclou que 3 de cada 10 incidents contra periodistes recollits al Mapa arreu dels Països Catalans, els anys 2020 i 2021, van ser causats per cossos policials.
És absolutament imprescindible i cada volta més urgent una reforma profunda i efectiva de la policia, per tal que aquesta garantisca, i no dinamite, la llibertat de premsa. En lloc d’açò, però, tenim una Llei Mordassa que fa més de quatre anys que hauria d’estar derogada i uns representants públics que, davant de qualsevol actuació sospitosa de la policia, tanquen files i es neguen sistemàticament a investigar res.
Però, dit açò, també és totalment imprescindible i urgent una revolta dels mateixos periodistes. No descobrirem la Mediterrània si expliquem que en els darrers anys la professió ha canviat radicalment, amb la pràctica extinció de les redaccions i els periodistes assalariats, l’explosió d’autònoms precaris –anomenats de forma romàntica freelances– i el boom de nous mitjans digitals de trinxera, alguns molt menuts, els comunicadors independents, bloggers, youtubers, twitchers i tots els neologismes que vulgueu, que han esborrat cada volta més les fronteres que demarcaven els periodistes dins de grans organitzacions mediàtiques.
Davant d’aquests canvis, bona part de les mateixes organitzacions professionals, com la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya o l’Associació de Premsa de Madrid –la més gran de l’estat- han optat per un atrinxerament, pensant que si no veuen la realitat, aquesta no els atropellarà. Les declaracions d’ambdues entitats, negant-se a emparar Joanna Giménez i negant-li la funció de periodista, explica moltes coses sobre la manca de representativitat que, hui en dia, tenen els periodistes de veres i no aquells que són altra cosa, com ara directius de mitjans, tertulians o opinadors amics del poder.
Per sort no totes les associacions de periodistes són iguals. La Unió de Periodistes Valencians o el ja citat Grup Barnils no han dubtat a posar-se a favor dels redactors afectats, encara que siguen independents o d’un xicotet mitjà cooperatiu. Però no ens enganyem. Una minoria de periodistes que no exerceixen com a tals, s’arroguen, ara mateix, la representativitat del sector i la utilitzen de la mateixa forma que utilitzen els mitjans que dirigeixen: defensar el poder i perjudicar la llibertat de premsa.
