La llengua és un terreny de disputa política, ja fa 60 anys que ho teoritzava Fuster. Però en els darrers anys ha tornat a ser-ho més explícitament. I ja no parlem de la famosa i perillosíssima unitat de la llengua o del terme Països Catalans. Ara ja fa por fins i tot el mot de País Valencià en una plaça de Castelló de la Plana -o “Castellón”, com aprovava el Consell ara fa un any, per si només en valencià generava confusió. També ho és l’ensenyament en valencià, l’AVL o el revisionisme lingüístic que vol reescriure la història d’Alacant.
Però la disputa és entre projectes polítics realment antagònics, no és lingüística. Tot filòleg consideraria una errada ortogràfica escriure vixca, accentuar malament València i moltes d’altres estupideses que ha fet este govern. Però l’obsessió i la gestió criminal arriba al punt de perdre uns minuts per fer una correcció política a un tardà missatge d’emergència que pretenia salvar vides.
I sí, tornem a ser a la cruïlla que dibuixava Fuster. Per una banda, tenim un projecte, el dels Països Catalans, que a través del seu pluralisme pretén reconèixer la particularitat. Una proposta política que no té por de dibuixar una identitat mestissa, impura, que es construeix amb la història de les classes populars alhora que defensa una llengua com a columna vertebral d’aquesta nació popular; una llengua de lluita i que no anul·la els centenars de llengües que es parlen en un territori, però que és element de cohesió de qui hi viu i conforma el poble treballador català.
Per l’altra, també tenim accessible un projecte polític, el de l’Estat Espanyol, que siga a través de les casas del pueblo socialistes, a través de les lleis de plurilingüisme que aprova el Botànic, o a través de les descarades agressions del govern actual i passat, alimenta la por al fantasma de la diversitat (no només lingüística, sinó també sexual, d’origen, religiosa, etc.). Un estat al servei del capitalisme, que necessita el centralisme, el control i l’homogeneïtzació per aixafar qualsevol insurrecció popular: des de les col·lectivitzacions als comitès locals d’emergència i reconstrucció, des de les Batalles de València a les pallisses al Roig Arena.
Com més clar és l’antagonisme entre projectes de país més clares han de ser les posicions. I és per això que aquest dissabte tenim una cita a Castelló de la Plana. I sí, Mompó, ara he escrit aquest i no este. Quan l’autoestima venç l’autoodi es pot usar indistintament una forma o altra. Potser li molesta allò de la correcció lingüística, ho entenc, l’autoodi és una flama que crema per dins de la gent com vostè però ja veu, més em molesta a mi haver de dir-li “senyor” i tractar-lo de “vosté”. Quan la consciència de ser poble avança també es deixa de tractar de senyor als governants i se’ls situa al lloc que els correspon: soterrats sota el fang de l’oblit.
Reprenent el fil, aclarir les posicions vol dir parlar de Països Catalans, parlar de la unitat de la llengua i deixar de despolititzar-la i tractar-la com un fet folklòric que pot defensar fins i tot el PP. Vol dir presentar la defensa i l’ús de la llengua com un exercici de lluita i llibertat. Vol dir manifestar-se dissabte per la unitat de la llengua; però també reconèixer el paper dels Casals i Ateneus de la Plana i comarques veïnes en la resposta política i material a la DANA. Vol dir tornar-nos a trobar a Castelló de la Plana les que vam definir els Països Catalans com un poble solidari davant del genocidi sionista, o les joves que vam definir el País Valencià antifeixista plantant cara a Vito Quiles, a l’onada reaccionària internacional a casa nostra i a la repressió que pateixen companyes antifeixistes.
La unitat de la nostra llengua i la nostra classe no és un eslògan. Destruir-nos com a poble és un pas imprescindible per a garantir l’avanç del capitalisme. Però respondre com a poble i en la nostra llengua també és un pas important per a construir un projecte alternatiu, més difícilment assimilable. I no cal esperar una crisi com la de la dana. Cal que ho continuem fent també a la Marina o a Palma, quan el monopoli turístic destrueix els nostres pobles i barris. No deixar-los guanyar ni un pam de terra, ni una gota d’aigua, ni un mot. Els temps s’acceleren i els costats de la trinxera s’aclareixen. Totes les lluites que fem front als avenços que està fent el Consell no tenim temps per dubtar, hem de lluitar juntes.
En estos contextos no han estat persones excepcionals les que han canviat la història, sinó grups de persones normals que han persistit en els seus objectius. Persones que tot i la tendència internacional, tot i les polítiques del Consell, han decidit no retrocedir. I aquestes cada vegada en som més. En som més les que hem dedicat un any de la nostra vida a garantir que Mazón, el criminal, plegue; i les que dediquem tota la nostra vida a construir comunitats i subjectivitats polítiques. Són més les joves conscients de la importància de cada manifestació i lluita, que no diferencien entre aplecs, vagues educatives com la de l’11 o manifestacions com la del 20 de desembre de València no està en venda. És major l’esperança d’aquelles que un dia havien militat per canviar les coses i que veuen com la faena de formigueta en temps de derrota no ha estat en va.
Però ara cal fer un pas endavant. Són importants les lluites sectorials i locals que destitueixen i creen comunitats polítiques, però també ser conscients que només entre totes ens constituïm en poble treballador, i fer un pas endavant és reivindicar-nos a cada mobilització; és fer-ho en la nostra llengua, la llengua de la lluita; i és fer-ho dibuixant uns Països Catalans que no deixen lloc a cap discriminació. La qüestió és de noms, sí. Un dibuixa un horitzó d’esperança; l’altre, seguir el corrent dels poderosos i desaparèixer com a poble, com a diverses, i ser esclafades com a classe.
Perquè defensar el valencià és combatre el feixisme, dissabte ens veiem a Castelló de la Plana!
Josep David Bueso és militant Endavant (OSAN).
