Un d’aquests últims dies de borrasques encadenades, mentre novament havia de quedar-me en casa sense poder gaudir d’un cap de setmana com el que havia planejat, em va venir a la ment una escena que havia seguit amb atenció a la platja l’estiu passat. El protagonista era un xiquet anomenat Oliver, que juntament amb sa mare situava la seua tovallola davant de mi aquell matí de finals de juliol. Aquella dona encadenava ordres sense fi, igual que nosaltres encadenem ara borrasques. Oliver, vine ací, Oliver posa’t a l’ombra, Oliver pedres no, Oliver no t’allunyes de la vora, Oliver juga amb aquest xiquet, Oliver vine que et pose crema, Oliver agafa la pala, Oliver no et lleves la gorra, Oliver així no, Oliver no jugues amb aquell xiquet que és un perill…
I Oliver, obeïa o no, segons el moment o la saturació de manaments de la seua progenitora. Però hi havia una cosa que sí que feia Oliver de valent, gaudia al màxim de la jornada de platja. Acumulava experiències, sensacions, riures… Tot fins que va arribar una pregunta que el va descol·locar per complet: i tu què vols ser de major?
Una amiga de la mare, que s’unia de sobte al grup, li feia aquesta consulta mentre li acaronava els cabells. Entenc que tot, més per perpetuar tradicions que per interés real. Ell es va limitar a alçar-se de muscles i va seguir a la seua, despreocupat absolutament pel futur i concentrat únicament i exclusivament en el present. Hui en dia segur que Oliver, com tots nosaltres, només desitja que es perpetuen de nou els dies de sol per a gaudir altra vegada de la llibertat que porten associats, i segurament aquest és, encara, el seu únic interés pel futur.
A la seua edat jo el que volia ser cada estiu era francesa. Ho desitjava amb força cada vegada que arribava a casa ma tia per a passar les vacances amb la família. Aquella germana de ma mare que havia emigrat a França i que enlluernava amb la seua modernor. Una modernor que anava més enllà de l’aspecte físic i que supurava un exotisme superlatiu mirat amb ulls d’una xiqueta que creixia en un poble de l’interior d’Alacant. Ara, supose que si haguera de triar, triaria ser danesa per la necessitat d’eixe esperit hygge que em fascina i que ací sembla tan difícil d’aconseguir.
Si algú em preguntara ara què vull ser de major, directament diria que no vull ser major, o almenys no el major que implica la pregunta, no a l’edat d’Oliver sinó a la meua edat actual. Eixa on major ja és un rebost ple de medicaments, consultes mèdiques continuades, solitud no desitjada, agendes buides de compromisos però també de plaers i zero somnis per complir. De moment, l’únic que vull són molts segells al meu passaport i molts bonys en la meua maleta. Moltes primeres voltes per davant, flors naturals sempre en casa i gaudir per igual dels silencis i els sorolls, sempre que ambdós siguen buscats. Vull vermuts en bona companyia, bons llibres i mar davant dels ulls el màxim temps possible. Supose que, com Oliver, només vull present encara que, de vegades, el present porte associada una càrrega que costa poder anivellar, obligacions que ens resten més energia de la desitjada. Però, d’això va també tot, de saber trobar l’equilibri perfecte entre les obligacions i les recompenses. De continuar tenint present que els somnis, siga quina siga la seua magnitud, estan per a complir-se i fins i tot per a repetir-se.
