Que venen eleccions, una més. I, amb elles, els polítics amb les seues propostes, els seus reptes de futur, les seues propostes de millora. Tot escenari demanda els seus personatges. Com el camp de blat les roselles, o el cel les estreles. Hom ens escenificarà el camí a seguir, a consolidar, i, per tant, a aplaudir. Lloable i notable afany que, potser, ens il·lusione o ens implique, invertint part del nostre desig, si no de la nostra acció o participació al llarg de, almenys, quatre o cinc anys propers. Els anys proppassats se’ns presentaran com a causa i fonament per a continuar en les mateixes o, al contrari, fugir d’això mateix, segons l’òptica més dretana o més esquerrana.
Però els anys passats han estat retratats per la Unió Europea, i ens ha retratat ben bé: ja en el seu informe de l’any 1998 sobre l’economia valenciana ens citava tres factors d’estrangulament que alentien en gran manera el reeiximent de la nostra economia, a saber: l’escassa dotació d’infraestructures; la feblesa del capital humà; i el deteriorament mediambiental. O siga, la UE ens pegava el toc sobre la necessitat de: 1. Inversions productives; 2. Educació; 3. Mesures ecològiques.
Pel que fa a dotacions d’infraestructures, des d’Alacant estant, ben sabut és que des de fa anys inveterats estem en falta de tren de via ampla per la costa. I malgrat els cants de sirena sobre l’AVE, no serà una realitat pel moment per a nosaltres el Corredor del Mediterrani. Per una altra banda, la necessitat de vertebrar la nostra comunitat amb autovies transversals que unisquen l’interior i el litoral (Alcoi-Benidorm, Alcoi-Dénia…) resulta ja inajornable per remoure el fre a la sortida de productes industrials de l’interior. I no parlarem de la necessitat de tercer i quart carril del bypass d’Alacant, o treure la nacional 332 fora de la ciutat i Esplanada d’Alacant.
Tampoc no cal detenir-nos a mencionar la necessitat peremptòria d’infraestructures hidrològiques, sobretot a les nostres comarques del sud. En tot cas, preguntar-nos com ningú ha estat capaç d’escometre-les fins ara amb suficiència, sobretot les d’evitació d’inundacions de comarques senceres com el Baix Segura.
Pel que toca a la denúncia sobre la feblesa del capital humà, queda clara l’eixida: la inversió en educació i formació, o superació d’una esquifida qualificació, és la millor escapatòria als llocs de rebuig en el mercat laboral. Però, la realitat ens delata que estem immersos actualment en una lluita (gens exitosa, per cert) per aconseguir simplement el marc físic de l’educació (més escoles, menys barracons), lluny de l’extensió d’estratègies educatives, de la consolidació i comprensió de nous programes, de la racionalització de la formació professional (una societat canviant requereix el reciclatge constant dels seus integrants), de l’adequació universitària a noves exigències de la IA.
Finalment, la Unió Europea ens advertia sobre el deteriorament mediambiental, quan estem vivint, en bona part, del turisme, de la nostra imatge, del nostre paisatge, del nostre patrimoni. A cal ferrer, ganivet de fusta. I ningú no se sent assenyalat ni al·ludit. El Port de València, La marjal de Pego, el Clot de Galvany d’Elx i Cap de Santa Pola, les Salines, Aigua Amarga,… ¿tot en pro d’una especulació per a major aprofitament i saturació urbanística del paisatge? El Benacantil, el Montgó, el Mascarat, Tabarca,… ¿per a convertir allò singular i únic en un altre soc o xàrcia viària qualsevol? L’Albufera, el Vinalopó, el Segura, la platja del Baver,… ¿és que serem robots immunitzats davant qualsevol possible contaminació dels aqüífers, dels cultius de regadiu, de les reserves marines?…
Solucions a açò anteriorment exposat no sabem si n’hi haurà; polítiques, sí que n’hi ha. Eleccions també. Ara, eleccions europees (sense competències directes en tot açò anteriorment mencionat, però sí indirectes o relacionades). Encara que la dreta o la ultradreta ens acusen d’estar ideologitzats o polititzats… ¿La política és cosa només d’uns quants? ¿En què quedem? ¿Intervenim tots? Perquè si solament se’n recorden de nosaltres cada quatre anys (o cinc anys), doncs que ens donen vestit i careta, i seguirem la pantomima…, o no. Comencem a estar cansats de tant d’oblit.
