Sembla que al món hi ha paraules i hi ha fets. I millor o pitjor ens anem acomodant a cada moment. Ens acostumem fins i tot a situacions ben angunioses. També les persones s’acomodaven als camps de concentració dels nazis.
Però al davant de fets contraris als interessos de la gent valenciana. Davant la inacció i també de l’absència de paraules de qui hauria de parlar, cal alçar les veus d’aquells que ho veiem necessari.
No tenim sinó les paraules, va dir el savi Umberto Eco. Efectivament. Ens queda el parlar i fer-ho per a dir i cantar veritats. Especialment quan, com en aquests dies, hi ha motius ben grossos per a alçar la veu.
Sura ara en el discurs social, principalment en el polític, el tema del finançament per a les autonomies. A partir del de Catalunya.
Aquells que haurien de parlar callen. Ni els uns ni els altres diuen obertament la seua. I, pitjor encara, no s’arriscaran (el poder dels vots és incommensurable per a uns i altres) a fer-ho. Només amb sordina i encara. I realment tampoc amb accions.
Així, per força ens queden les paraules. Només això tenim. Principalment, la gent que, com els que escrivim ací i similars, comptem amb poca força en termes d’acció política com a grup. Del tipus que siga. L’actitud general dels col·laboradors de Diari La Veu és de compromís i totes i tots estem convençuts que cal continuar per poder introduir, ni que siga sabent-nos minoritaris, unes veus discordants amb la narrativa oficial dels partits. Sortosament, hi ha hagut algú que sí que ha dit la seua. L’IVIE fa, una vegada més, ús del seu coneixement i la seua veu. Resulta una opinió més, tan necessària, que unir a la força dels qui reclamem més compromís en benefici de la ciutadania valenciana.
