L’esquerra espanyola fa mesos que debat com frenar l’ascens de Vox i com garantir la continuïtat del PSOE al govern. El marc mental és clar: evitar la dreta. Però potser la pregunta que no es fan és una altra: quin paper juguen dins les nacions sense Estat?
A Galícia, el BNG ha superat el PSOE com a referent progressista. A Euskadi, Bildu ocupa un espai central que el socialisme espanyol no lidera. A Catalunya, l’independentisme va assolir el 52% dels vots en unes eleccions autonòmiques. Al País Valencià, Compromís ha demostrat capacitat de disputar l’hegemonia progressista. No es tracta d’anècdotes electorals, sinó d’un patró: en diversos territoris, l’esquerra d’obediència estatal deixa de ser central.
La qüestió no és identitària, sinó política, ideològica si voleu: les esquerres espanyoles actuen com a instruments de transformació territorial o com a mecanismes d’integració dins un marc constitucional que limita qualsevol reforma profunda? Quan arriba el conflicte estructural —finançament, llengua, competències, reconeixement nacional—, la disciplina d’Estat preval. A tall d’exemple, i tot sabent que al Ministeri de Transports hi ha un socialista, i al de Cultura un de Sumar, en els trens de RENFE pots triar tranquil·lament entre diferents opcions lingüístiques per al teu divertiment, endevineu quines? Ho posen en banderetes, hi ha una per al català, una altra per al valencià, i ara alguns s’esglaien perquè els espanyols d’ací prohibisquen els textos dels autors que tenen una bandereta sense el blau al costat, segons la senyalística socialista.
Això genera una tensió evident: projectes progressistes en l’àmbit social que, alhora, consoliden una arquitectura territorial centralitzada. El resultat és que moltes esquerres nacionals perceben els partits estatals no com a aliats, sinó com a límit.
El PSOE ha governat 28 dels 48 anys de democràcia. L’Espanya actual —en el seu model territorial, en la seua cultura institucional, en la seua estructura econòmica centralitzada— és en bona part fruit de la seua acció política. Si hi ha dèficits en habitatge, desigualtat, serveis públics o reconeixement plurinacional, no poden atribuir-se només a la dreta.
L’ascens de l’extrema dreta tampoc és un accident extern. És part d’un corrent profund de nacionalisme espanyol que no desapareixerà simplement apel·lant al vot útil. Sense abordar les causes estructurals —desafecció, recentralització, crisi territorial—, el problema persistirà.
Potser, doncs, la reflexió pendent no és com salvar el PSOE, sinó si l’esquerra estatal està disposada a assumir una transformació real de l’Estat cap a fórmules plurinacionals o confederals. Si no ho està, difícilment podrà presentar-se com a aliada dels projectes polítics que aspiren a decidir el seu propi futur, i serà, de fet, una eina més de dominació espanyolista.
