A Madrid es troba l’Arxiu General i Històric de Defensa, on es poden consultar els expedients sumaríssims de milers de valencians que van ser jutjats per la dictadura franquista després de la Guerra Civil del 1936. Els documents, plens de fang per la riuà de 1957, se’ls van emportar de València a la capital de l’Estat. L’accés és gratuït i hi pot anar qualsevol persona. No obstant això, qui més freqüenta eixe arxiu són historiadors del País Valencià i famílies de víctimes assassinades que busquen respostes sobre el seu passat. Al mateix temps, els polítics valencians no reivindiquen suficientment que tornen tots eixos expedients a casa nostra i que siguen restaurats i custodiats per un arxiu de referència. Si qualsevol de vostés volen saber per què condemnaren a mort el seu pare o el seu avi, han d’agafar el cotxe o l’AVE. Ningú els pagarà eixe viatge.
Un viatge a un passat, a una ombra allargada i enganxosa com és que la del franquisme, que segueix entre nosaltres, de vegades, sense dissimular. Enguany farà cinquanta anys de la mort d’uns dels dictadors més sanguinaris de la història recent: Franco. El govern espanyol del PSOE-Sumar ha programat actes al voltant de les llibertats que s’aconseguiren després de la mort del dictador. La memòria institucional farà el de sempre: mitologitzar el Règim del 78. Mentrestant, el rei Borbó ha anunciat que no hi participarà per raons d’agenda. Se’n va a Alemanya, a visitar els camps de concentració nazi, sense encara haver-ne visitat cap d’espanyol. Així se les gasta la monarquia franquista borbònica.
Què queda, doncs, de franquisme en la nostra societat actual? Queda una ferida oberta que s’anomena Guerra Civil de 1936, que és el pitjor trauma que van viure unes generacions que estan morint. Queden les seues conseqüències. Queden els milers de documents per consultar. Queda anul·lar les sentències juridicomilitars franquistes. Queden els assassinats en els centenars de fosses. Queda la memòria dels vencedors en els carrers. Queda la por que els vencedors usaren per amenaçar als vençuts. Queda el franquisme sociològic, que ha mitificat els anys seixanta com anys de «prosperitat» i no tenen en compte que molts aturats anaren a parar a Catalunya, País Basc i País Valencià, i més tard a Europa. Queda l’oblit econòmic dels anys més durs de la postguerra. Queda el silenci autoimposat. Queda el «no et signifiques políticament». Queda el revisionisme populista. Queda el blanquejament de biografies de polítics i militars franquistes. Queda la cultura política del bipartidisme, que interpreta el mandat popular com a llicència per al «cabdillatge». Queda una institució eclesiàstica amb un poder sobrehumà (i sobreconòmic), que no ha condemnat el franquisme. Queda l’afició del polític de torn d’acudir a actes religiosos i que s’apunta al municipalcofradisme (hereu del nacionalcatolicisme). Queda la falta de penalització electoral de la corrupció política. Queden partits i associacions neofranquistes. Queda el nacionalisme espanyol excloent. Queda el Valle de los Caídos. Queda el jovent que diu: «amb Franco es vivia millor». Queden Vox i PP, jugant al joc de quin dels dos partits té més franquistes nostàlgics entre les seues files. Queda construir un museu de la memòria de la guerra i la repressió.
Queda l’associacionisme, afortunadament, que reclama veritat, justícia i reparació. On queden els antifranquistes, cinquanta anys després?
