En anteriors articles ja he explicat sobradament per què l’invent de Sumar no és més que un C’s amb aparença d’esquerres que vol destruir a Podemos, restaurar el bipartidisme i reforçar el règim del 78 amb l’excusa de la unitat i de frenar el feixisme. Al mateix temps, tant Sumar com el PSOE li compren el marc cultural a PP i Vox sobre que les feministes, especialment Irene Montero, han anat massa lluny, estan cremades i resten, per la qual cosa és millor vetar-les i promulgar un feminisme «conciliador», que no moleste als senyors de 40/50 anys; és a dir, fer el que fa el PSOE: Discurs d’esquerres però polítiques de centre o de dreta per a intentar satisfer a tot el món i això no funciona. La política que no incomoda els poderosos és solament confeti.
Però ara resulta que també resten Pablo Echenique, Rafa Mayoral, Juantxo Uralde (i tota Aliança Verda, malgrat que li van donar el seu suport a Yolanda Díaz a Magariños) i Podemos com a tal en determinats territoris com al País Valencià. També és relegat a llocs irrisoris a les llistes com a Madrid, on el tercer i quart llocs són per a Más Madrid, encara que només té 2 escons al Congrés; i el segon lloc per a un membre del PSOE, de l’època de Felipe Gonzàlez. De fet, únicament en 7 circumscripcions electorals Podemos ocupa el primer lloc.
Algunes persones parlen de Sumar com el primer intent de front ampli a Espanya (fals, doncs el primer va ser el Pacte de Sant Sebastià de 1931, que va incloure els independentistes catalans) o ho comparen amb el Front Popular. El Front Popular va ser una coalició de veritat, en la qual no es va vetar a les principals figures de l’esquerra, tenia un programa d’esquerres i a Catalunya la candidatura la va liderar ERC. A més, es va integrar al PSOE i al PCE, que aleshores defenien la col·lectivització de les terres i la nacionalització de la banca, així com als anarquistes (Federica Montseny entre altres). Algú pensa que Sumar acceptaria açò si ni tan sols vol a Irene Montero? Per favor, no embruteu el bon nom del Front Popular.
A més, aquell que critica tot això a les xarxes socials és atacat per la progressia mediàtica, pels seguidors de Sumar o directament per alguns dels seus membres (altres directament callen davant del veto a Irene Montero o no contesten a qüestions com la derogació de la Llei Mordassa), acusant-lo d’estar contra la unitat, de fer soroll, de voler que guanye Vox i que ha de callar-se. Seguidament, eixos grans «demòcrates» fan discursos defenent la unitat de l’esquerra. La seua idea d’unitat en la qual tots ens hem de plegar a la voluntat d’una senyora que ningú ha votat per a ser candidata a la presidència i hem d’acceptar que faça les llistes a dit. Damunt, encara no sabem ni l’estat econòmic de Sumar ni quin és el seu programa. A aquest ritme ens assabentarem el dia de les eleccions.
Malgrat tot això, Podemos ha decidit continuar dins de Sumar, la qual cosa per a mi és un error i haguera sigut millor presentar-se en solitari. Així, els escons i els recursos que haguera aconseguit serien seus. Però en qualsevol cas, els votants de Podemos i els votants d’esquerres en general que no votaran a Sumar i no poden votar a ERC, la CUP, Bildu o el BNG perquè no viuen als seus respectius territoris, se sentiran orfes i no sabran què votar i alguns senzillament no ho faran o votaran en blanc. També els valencians ens troben en la mateixa situació perquè ERPV no es presentarà i no vos imagineu la ràbia que em dona, encara que entenc els motius pels quals ho fa.
Per tant, què haurien de fer aquests votants d’esquerres el 23J? Doncs la meua recomanació és que mireu quins partits es presenten i voteu el que més us agrade o tingueu més coincidències ideològiques. Però voteu perquè l’abstenció i el vot nul solament beneficien a les dretes i al sistema, i perjudiquen la majoria de la població. Dona igual que hi haja molta o poca abstenció i un clar exemple és Romania, on la participació va ser del 30% i no ha passat res.
Recuperant la idea d’abans, Podemos està dins de Sumar, però serà Yolanda Díaz qui dirigirà la campanya i qui ha dissenyat les llistes. Per tant, si aconsegueix un mal resultat, serà responsabilitat seua. A més, a partir del 23J, Podemos iniciarà un procés de reconstrucció (ja el 30 de juny Ione Belarra, Lilith Verstrynge i Conchi Abellan es reuniran amb la militància a Barcelona i m’imagine que serà el primer de molts encontres com aquest) i en la meua opinió ha de fer-se sobre tres conclusions, a més de la ruptura total amb Sumar:
Quan Sumar i els partits integrants progressivament se’n vagen al PSOE perquè ja hauran complit el seu propòsit de debilitar a Podemos (això d’un projecte de cara a la pròxima dècada és pura propaganda), aquest es convertirà en la principal força a l’esquerra del PSOE i tindrà les mans lliures per a establir aliances amb les forces d’esquerres més menudes que han rebutjat a Sumar, com Pacma, el PCPE i els xicotets partits republicans, entre altres.
Per a construir una veritable unitat republicana i d’esquerres, és imprescindible profunditzar els llaços i les aliances amb els partits independentistes d’esquerres, presentant-se en coalició a tots els nivells, però també amb els sindicats de classe (inclosos els d’estudiants i els anarquistes), els col·lectius socials i les associacions veïnals per a mantenir sempre el contacte amb el carrer i les classes populars.
Firmar un acord realment just i igualitari amb totes aquestes forces per a crear un autèntic partit-moviment, amb una estructura confederal, primàries obertes, en el que Podemos propose a Irene Montero com a candidata a la presidència (s’ha guanyat el suport, a més dels votants de Podemos, de sectors progressistes, anticapitalistes, anarquistes, independentistes, de nombrosos col·lectius feministes, antiracistes i LGTBIQA+, d’organitzacions internacionals, etc.) i un programa basat en tres punts: República, autodeterminació i socialisme.
Per a concloure, vull celebrar el bon resultat de Xàtiva Unida i l’acord progressista amb el PSOE. Ara falta que l’obliguen a complir-lo.
A més, vull felicitar a Som Barxeta pel magnífic resultat electoral i mostrar el meu rebuig a la decisió d’EU de no voler governar amb elles i ells i preferir un govern en minoria.
També vull felicitar a Maria Pèrez Company per la seua inclusió a la llista d’ERC per al Congrés i espere que el partit obtinga un gran resultat. Si aconsegueix l’escó, les valencianes i valencians tindrem per fi una autèntica representant republicana, feminista i d’esquerres al Congrés espanyol. Endavant companya.
