¿Què podem pensar d’un país en què als ciutadans els resulta incòmode cridar un cambrer amb la paraula “cambrer” i, no obstant això, sol·liciten l’atenció dels seus professors amb l’inapel·lable “profe”? ¿Podem pensar que a eixe país el preocupen realment la cultura i la ciència, si tracta d’eixa manera una persona que ha passat quatre anys de la seua vida en l’alma mater a fi d’aconseguir la seua graduació en filologia francesa o en ciències exactes i després ha hagut de superar unes oposicions? ¿Un país en què l’educació apareix en el catorzé lloc del llistat de les preocupacions dels seus ciutadans i que designa amb la inefable abreviatura “col·le” la institució on acudixen a formar-se i a instruir-se els seus infants és un país realment seriós des del punt de vista cultural i científic? Molts em respondran que passa el mateix als Estats Units i tenen raó, però tingueu ben en compte que eixe país està totalment disposat a tindre les escoles i instituts més mediocres, mentres continue tenint les millors universitats i siga capaç, com ha fet fins ara, d’atraure el talent que florix arreu del món. En el nostre país, el menyspreu pel mèrit, sobretot si és el dels altres, és omnipresent i, per a acabar-ho d’adobar, va acompanyat d’una bona ració de ressentiment i d’enveja. Ja sabeu, la invidia dels romans, aquella passió humana que ni viu, ni deixa viure; que enverina amb la seua mirada lívida la vida dels envejosos i la dels qui són envejats. El recel i la condescendència envers les persones esforçades i formades arriba tan lluny que, fins i tot forma part del recull d’acudits que circulen per tot el nostre territori. Vos en contaré un parell:
A) En el nostre país, els graduats universitaris tenen tres eixides laborals clares: per terra, per mar i per aire.
B) En la terrassa d’un bar hi ha tres enginyers: un alemany, un britànic i un espanyol. Què diu l’enginyer espanyol als dos altres? Resposta: Què volen beure els senyors?
I en acabant hi ha el fill del menyspreu pel mèrit dels altres, o siga, el menyspreu per la importància del mèrit i de l’esforç i per la concepció de l’educació com a mecanisme de promoció social dels fills de les classes populars. Són legió els qui critiquen el mèrit i l’esforç sense pietat quan la meua experiència personal i directa em diu, de manera inapel·lable, que eixa crítica no és justificable de cap de les maneres. Hi ha, en el meu poble, moltíssims mestres, professors, infermers, metges, advocats, enginyers, funcionaris, rectors d’universitat i, fins i tot, diputats que són fills (i filles) de llauradors i jornalers. A vegades, tinc la sensació que els qui afirmen que l’ascensor social mai no ha funcionat en el passat ni funciona en el present (sic) són els mateixos que pretenen que no funcione en el futur i, així, tindre una excusa per mirar de posar en pràctica les seues manicomials “revolucions”. Segons que diu el meu amic Víctor, professor de francés en un institut de València, abans la socialdemocràcia defenia el mèrit i l’accés a la ciència i a la cultura com a mètodes vàlids i efectius per a la promoció social, però fa temps que ha renunciat a tot això i, a hores d’ara, se centra quasi exclusivament en polítiques de caràcter assistencialista que estan provocant la desafecció de les classes mitjanes. Jo, per la meua banda, crec que ens hem de fer les preguntes adequades: ¿Si la doctrina del mèrit i de l’esforç és una enganyifa neoliberal i ultracapitalista, per què tants polítics, fins i tot els d’esquerres, inflen fraudulentament els seus currículums i matriculen els seus fills en centres educatius com el British College, el Col·legi Alemany, el Liceu Francés, Harvard, la London School of Economics…?
No siguem il·lusos i que no ens vinguen amb romanços, que ja som majorets.
