Els fenòmens meteorològics que deriven en catàstrofe posen a prova les societats que els patixen. Com a esdeveniments naturals no són controlables pels humans i el gruix dels seus efectes escapa, per tant, de la nostra mà. No obstant això, una història de constant evolució i perfeccionament tecnològic permet que la previsió del caos i l’actuació conseqüent dels poders públics salven, directament, vides humanes.
Als humans ens importen moltes coses, tenim valors essencials que considerem irrenunciables i al llarg dels segles hem conquerit drets que en l’actualitat s’han consolidat com una part més de nosaltres i estan completament assumits. Si se n’haguera de destacar un seria precisament el dret a la vida. Cada ideologia política es diferencia precisament per la delimitació conceptual que fa d’estos drets i per l’ordre d’importància que els atorga: el dret a la vida i a la integritat física, el dret a la propietat, el dret al treball, el dret a l’habitatge, el dret a la llibertat d’empresa… La forma d’entendre’ls determina el nostre pensament polític.
Els dies següents a la tragèdia les càbales comencen. Les pèrdues humanes acolorixen de negre les institucions i els cors, i la recerca de la responsabilitat s’inicia. Qualsevol diria a posteriori que una catàstrofe natural posa el dret a la vida per damunt de qualsevol altre. Però les ideologies prioritzen determinats valors i poden ajustar al màxim els límits del que seria acceptable en situacions d’emergència: quan apareix el risc es pot ser radical o es pot relativitzar. L’anticipació és l’únic mecanisme que pot salvar vides i que pot alleugerir els efectes devastadors d’una situació així, i açò implica la intervenció de les institucions que ens representen per a fer valer eixa escala de valors comunament acceptada: la que posa la vida al davant i aparta circumstancialment els beneficis econòmics, si bé importants, per les previsions climatològiques que atempten contra la integritat física.
Desconec si és una qüestió d’ideologia o d’incompetència, o bé una amalgama letal d’ambdós elements la que ha provocat la resposta tardana i insuficient del Consell. Davant del risc els ciutadans podem professar incredulitat i fins i tot enuig, però un govern ha d’anar per damunt i prendre en consideració totes les possibilitats. La intervenció de l’Estat, que sovint es troba qüestionada per molts, troba en situacions d’urgència com esta una de les poques oportunitats per a reafirmar-se com un instrument necessari en les societats contemporànies del benestar. Al remat, la falta d’atreviment per a intervindre i aturar l’activitat econòmica ha esdevingut un atreviment major, de gran irresponsabilitat, que ha provocat patiment i morts evitables.
Que les empreses privades, en este sistema econòmic, prioritzen el benefici econòmic i es desentenen de majors implicacions que les legals en el benestar dels seus treballadors és clar. Això és obvi perquè la seua responsabilitat és fer diners, per a això existixen, i només alguns mecanismes com la responsabilitat social corporativa, voluntaris, reclamen certa implicació dels agents econòmics en este benestar col·lectiu. No, la responsabilitat del nostre dia a dia és, en realitat, nostra: dels nostres representants polítics. D’aquells que hem triat perquè ens governen, perquè posen els límits adients a les nostres empreses, perquè atenguen els experts i les seues previsions i actuen en conseqüència. Un govern no pot delegar el bon fer en altres, ni en la compassió ni en la solidaritat dels membres de la societat. Un govern sempre ha d’actuar quan toca perquè el contrari és un govern absent i, per tant, inútil.
El poble valencià és resilient, sempre ha sabut adaptar-se a inclemències de tot tipus. Climàticament, les tempestes arrasaran marges que tornaran a ser construïts. La resposta està assegurada perquè estem vius, perquè la vida continua i s’obri pas. La gent transita pels camins del seu poble, que són els de la seua vida, i tots junts formen riuades de solidaritat que assoliran la reconstrucció. Seria bo que estes riuades no s’aturaren i continuaren guanyant cabal, que a poc a poc se’ls afegiren afluents d’iniciativa i que finalment dirigiren la seua força, incontrolable com la de l’aigua, contra els responsables de tantes pèrdues, siguen qui siguen. Que eixos impulsos, una vegada retornada la calma al cel i a la terra, arribaren impetuosament a la capital del Túria, al Cap i casal, i s’endugueren el mal govern. Si el crit és unànime, la riuà se’ls emportarà ad ells.
