Els darrers dies hem escoltat converses molt reveladores, que venen a confirmar el que ja se sabia o se sospitava. El poder per a crear notícies falses que han utilitzat certs mitjans de comunicació, per tal d’influir en l’opinió pública. Molt hem parlat de la corrupció política i de la necessària col·laboració de determinades elits empresarials, però perquè el joc fora redó, era necessària una complicitat o fins i tot participació dels mitjans de comunicació i també del poder judicial.
Quan la corrupció política ha estat la pràctica habitual de determinats partits polítics, a més de les responsabilitats judicials, abans o després s’acaben pagant les conseqüències polítiques. Almenys la ciutadania tenim el dret i l’oportunitat cada quatre anys a mostrar la nostra repulsa i no renovar la confiança a un determinat partit. Però què passa quan la rendibilitat econòmica està per damunt de la decència? Quan els que han d’assumir la responsabilitat són empresaris que tenen com a únic barem el seu compte de resultats? Perquè una altra cosa no, però les mentides i les notícies falses donen molta audiència i això es tradueix en sucosos beneficis. Com pot comparar-se, una notícia real, per exclusiva que siga, amb una història que pots fer a mida en què no falta cap ingredient? (Cuba, Veneçuela, Podem, Pablo Iglesias i ETA). Sense escatimar, èxit assegurat!!!
En algun moment ens hem de plantar davant aquestes pràctiques mafioses, la ciutadania té dret a una informació veraç, a no ser tractada com a un titella. També els periodistes han de reivindicar la dignitat de la seua professió, que durant anys ha anat degradant-se. Espais de televisió o ràdio que havien de ser ocupats per gent formada en comunicació, han estat substituïts per pseudoperiodistes, tertulians i opinadors. Que han anat fent-se lloc gràcies a proporcionar polèmica i a canvi s’ha prescindit de la rigorositat i criteri periodístic. I no, açò res té a veure amb la llibertat d’expressió, tampoc amb la pluralitat o la línia editorial de cada mitjà.
Del que s’està parlant és d’una situació d’anomalia democràtica, quan hi ha partits polítics que s’han presentat dopats a les eleccions i, per tant, amb un clar avantatge respecte a la resta; quan es veta la renovació de les institucions judicials, si perd la majoria no es renoven; quan les grans multinacionals pacten preus per tal de repartir-se les adjudicacions de grans infraestructures, encara que se’ls puguen imposar alguna sanció segur que ja ho contemplen com a un cost assumible; quan una ministra i un comissari pacten fabricar proves falses per enfonsar un partit polític i els seus dirigents; quan eixes notícies falses es difonen per mitjans de comunicació, inclús sabent que no són certes; quan queda demostrat que s’han publicat informacions falses i difamatòries contra persones i un jutge considera que si la font era la policia, es podia publicar encara que es coneixia la falsedat. Encara necessitem més raons per considerar que hi ha un dèficit democràtic?
Se’ns demana a les persones que estem en política, que dignifiquem la política amb les nostres actituds i manera de fer. Demanem als periodistes que dignifiquen la professió i es planten davant aquestes manipulacions. Que no miren cap a un altre costat, perquè són col·legues o perquè algun dia podrien estar cridant a la porta d’un d’eixos grups editorials. Però la ciutadania també ha de corresponsabilitzar-se, per higiene democràtica, hem de reivindicar la depuració de responsabilitats, no tot val.
Els pilars d’una democràcia han de ser: la pluralitat política, la llibertat de premsa i la independència del poder judicial.
Denunciar aquests fets no és trencar res, és justament ser un vertader patriota i defensar la democràcia.
