No són pocs els filòsofs i historiadors que han reflexionant sobre la cultura del record, la memòria històrica o la memòria col·lectiva. És un tema que interessa i ocupa també sociòlegs, periodistes, politòlegs… i, naturalment, a ciutadans afectats personalment per l’oblit o simplement inquiets per l’amnèsia galopant que ens precipita a repetir errades històriques fatals, com creure en el suposat poder regenerador del feixisme nacionalsocialista que galopa ara a lloms de l’ultraliberalisme. Els partits polítics fa temps que saben de la importància de l’assumpte, especialment en llocs com ací, on resten ferides obertes pel franquisme, en forma de fosses i cunetes, testimonis muts de la brutal repressió.
Tampoc no és cap casualitat que aquells que es consideren hereus del règim franquista -que, només forçats per veus internacionals, accepten que el franquisme era una dictadura-, que militen en un partit creat per ministres franquistes, o en la seua darrera excrescència, Vox, siguen contraris a rastrejar el passat. Ja ho va manifestar, molt cofoi, el senyor M. Rajoy: «Yo eliminaría todos los artículos de la Ley de la Memòria Històrica que hablan de dar dinero público para recuperar el pasado. No daría ni un solo euro público a esos efectos» (diari 20 Minutos, 2008). Ens ho va deixar ben clar. Zero inversions en memòria històrica, o siga, anul·lació de la llei per inanició. I si, com és el cas del Molt Honorable Mazón, has heretat una assignació per fer exhumacions i retirar símbols franquistes, la desvies per rehabilitar un edifici -el qual ja es vorà per a què servirà en un futur…- i, mira, de moment paguem dels nostres impostos una altra empresa constructora: els sona la jugada?
Però heus ací que el petit aliat del PP, indispensable per governar ací, a Aragó i a Castella-Lleó, està forçant els seus socis a aprovar una llei autonòmica sobre la memòria històrica -quan al PP, ja sabem, revifar el tema els interessa un rave, per múltiples raons, entre d’altres per estar ara en període d’eleccions a Catalunya i prompte a Europa-. Vox, entre tangos i corregudes, va quedant-se sense programa i perdent vots, i deu pensar que els seus fidels, nostàlgics d’un passat dictatorial catapultat per la pseudohistòria com a cimera de l’ordre, la pau social i la justícia, agrairan una nova bufetada als esquerranistes revengistes segons el seu pensar. I el PP, a complir amb ells. Però els ideòlegs del PP, partit més astut i avesat a la lídia política moderna, han maquillat convenientment la proposta de llei, retirant uns quants paràgrafs de Vox, excessivament agressius, i liquant-la i convertint-la en cafè -descafeïnat- per a tots. I d’això en diuen «Llei de la Concòrdia», nom, reconeixem-ho, adequat per als seus propòsits. Són conscients que els lapsus de memòria pactats en la Transició van deixar els beneficiaris del franquisme ben posicionats, perdonats i compensats -aquelles loteries i aquells estancs com a prebendes; totes les seues víctimes reparades i honorades!- i que això és ben difícil d’amagar, però, si hem de remoure el passat, millor fiquem a tots en el mateix sac, diuen ells. Tots han estat víctimes, diuen. Ranci discurs que he escoltat dels conservadors, la gent d’ordre, des que tinc ús de raó, quan algú gosava evocar les matances -aquella plaça de bous extremenya!, els afusellaments d’aquell paredó de Paterna!- i els empresonaments massius durant la dictadura, o els bombardejos contra civils com els patits a Alacant o Castelló de la Plana, relatats de primera mà pels supervivents.
I ara, tres experts independents, Fabián Salvioli, Aua Baldé i Morris Tidball-Binz, relators especials de l’ONU en la matèria, venen a dir-li a aquesta dreta que contradiu i posa en perill la Llei de Memòria Històrica, la real i vigent, la d’Espanya, i que l’equiparació de víctimes i botxins no és possible, que les execucions extrajudicials i les desaparicions forçades pel franquisme les van patir només aquells que havien estat fidels a la República, per les seues posicions ideològiques. Que voler igualar-los amb altres morts en circumstàncies molt diferents desvirtua l’objectiu de tota memòria històrica, que no és altre que la sanació civil per la reparació. El nostre Honorable, donat a les respostes massa ràpides, diu a la premsa que els experts, dels quals dubta, «ni s’hauran llegit la llei valenciana», i que ell està orgullós de permetre 422 exhumacions, tot i que ja estaven previstes per l’anterior Govern, cosa que no especifica.
Però què fer de la liquada i controvertida Llei de la Concòrdia? De moment, i a l’espera d’un reforçament electoral a Europa, el Govern valencià està posant tots els entrebancs possibles a fi de retardar la seua aprovació. Sí, Vox, una vegada més usant foc amic. I a esperar. Pel seu costat les persones i associacions que treballen per la reconstrucció de la memòria, no coneixen pauses i segueixen honorant i plorant els seus amb el treball constant.
