Fa uns dies va aparèixer al diari La Vanguardia una enquesta sobre el sentiment nacional a les diferents regions espanyoles. Anava sobre el sentiment nacional, regional o dual. No cal entrar en detall ací ni ara. El fet, però, és que, una vegada més, per dalt i per baix, el sentiment nacional valencià al País apareix amb unes xifres ben reduïdes. I, com quasi sempre, i poc importa en quines enquestes, el sentiment de pertànyer a l’estat espanyol és, com a mínim superior al 50 per cent.
Torne a dir que no cal filar prim. A casa nostra la gent, majoritàriament, s’identifica amb Espanya. Sense diferenciar ara si ho és com a nació o com a estat. Semblen disquisicions que el comú de la gent no aprecia. Poc importa: tenim, a partir del que diuen els treballs sociològics, el que tenim.
Fa uns dies, sense entrar en el tema, però amb la mirada lúcida que sol tenir, Francesc Viadel parlava de la necessitat que al darrere de les accions i reivindicacions valencianes hi haguera més molla i no solament el crit. Efectivament. Cal més consistència. Però la pregunta seria… com podem ser més rotunds i efectius si al darrere no tenim una massa crítica que empente de manera clara i contundent les propostes?
També diu Francesc que, dissortadament, malgrat els vuit anys de govern progressista, no s’ha construït un conglomerat propi de comunicació. Però és que no només no s’ha fet això, sinó que molts altres camps han estat massa erms.
Les tecles a tocar en són moltes. I tal vegada allò que ens manca no és tan sols una política ferma i contundent amb valors nacionalistes propis, sinó que darrere els crits, les manifestacions, proclames i discursos fets pel teixit social ens trobem que no hi ha més cera que la que crema.
Òbviament, aquelles persones que tenim una idea suficient sobre el País no deixarem de fer el que podem. Però de vegades la sensació d’impotència és gran. I la que hem perdut un temps preciós perquè, des de la política, es fera molt més.
Però ací estem. I vist el que tenim al davant caldria que ens preguntàrem, una vegada més i d’acord a les circumstàncies actuals, quina cosa ens pot convenir més. Ser més ajustada a la dinàmica social imperant ara.
M’ho pregunte i no tinc una resposta immediata. El marc general el comprenc més o menys. Però el que no sé és, a curt termini, què cal fer perquè la societat valenciana tinga eixe conglomerat de comunicació. Intentat una vegada i una altra i que sempre ha fallat. Tenim Diari La Veu, cert. Però no caldria eixir de la nostra endogàmia digital?
Es pot fer amb un 50 per cent?
