Entendre allò que estem llegint és, en principi senzill, si prèviament hem après bé a llegir, si el text està escrit en una llengua que coneixem i utilitzem amb certa destresa, i si no ofereix una dificultat excessiva per a la nostra capacitat cognitiva o per al nostre nivell de maduresa i formatiu.
Llegim per a entendre, per a fruir d’allò que llegim, per a assaborir-ho com un xupa-xups que ens duem a la boca i anem polint fins a fer-lo desaparèixer, així anem avançant amb les pàgines dels llibres, absorbint-les i assaborint-les, del principi al final, però també botant-nos-les, transgredint l’ordre. «Llegir és un verb que no admet ordre ni imperatiu», escrivia Daniel Pennac fa anys.
A llegir es pot aprendre de moltes maneres, no hi ha un sol mètode, i es pot aprendre a edats ben diferents, segons la maduresa emocional i les capacitats de cadascú, segons el seu voltant més immediat, qui l’acompanye i com, segons si llegeix de tant en tant en companyia, però també en solitari, segons si ens conviden a tastar el plaer de llegir en veu altra, segons si hem posat els peus o no en una biblioteca, segons si veiem llegir i trobem llibres al nostre voltant. Segons tants factors, i tanmateix, és un misteri… Perquè en circumstàncies similars, algunes persones fan clic amb la lectura i d’altres, no.
A llegir, s’aprèn llegint, i s’hi aprèn a casa, a l’escola, al carrer. Les lletres ens acompanyen a tot arreu i cada vegada hi ha llibres més fascinants, diversos i atractius per als primers lectors. Tanmateix, i són dades que ens posen en alerta, un percentatge massa alt d’alumnes arriben a l’ensenyament secundari, i més enllà, sense dominar el procés de lectura i comprensió de textos, cosa que suposa un obstacle gairebé insalvable per al seu desenvolupament intel·lectual i, també, per accedir al mercat laboral. Així ho plantejava fa poc un editorial del diari La Vanguardia, a propòsit de la notícia publicada on es deia que Suècia posava fre a les pantalles i a la formació digital dins de les aules i tornava als llibres de paper, als llibres de text, després de comprovar que l’extensió de la digitalització «coincidia amb una baixada del rendiment escolar i amb una pèrdua d’habilitats dels joves, que es manifesta particularment amb el retrocés de la comprensió-lectora».
A casa nostra la mitjana d’hores diàries que passen els nostres joves davant de les pantalles i nosaltres mateixos, pares i mares, mestres, és cada volta major. La pantalla ens abdueix, tenim una necessitat d’estar contínuament connectats amb no sabem què, no sabem qui, mentre estem desconnectats del present. Com escriu Jenyy Odell en How to do Nothing: Resisting the Attention Economy: «cal que ens neguem a creure que el temps present, el lloc on estem i la gent amb qui estem no són prou». És a dir, justament allò que està a la base d’aquest frenesí de les xarxes socials, de saltar de pantalla en pantalla: la sensació de rapidesa, d’ubiqüitat, de poder assolir-ho tot, d’abraçar allò que està lluny, de tenir molta informació en el mínim de temps possible. És pura adrenalina. Tanmateix, què fem després amb tot això? Què estem llegint? Saben els joves estudiants què estan llegint i per a què? Sovint ocorre que acumulen dades, imatges, enllaços, idees, però no saben ni poden detenir-se en elles, ni reflexionar-hi. Han perdut l’hàbit, un hàbit que s’entrena, en gran part, amb el suport en paper, amb el llibre tradicional, aquest que pesa, que ocupa lloc físic, que es degrada amb la humitat i amb el sol, però que ha perdurat per damunt dels segles i de diverses revolucions industrials, tècniques i tecnològiques.
Seria ingenu voler veure en els mitjans digitals la panacea a molts problemes, a la falta de motivació i estimulació dels nostres alumnes. Les pantalles ajuden, són divertides, però la motivació ha de venir també de més enllà, de l’interior, de la satisfacció de l’esforç, de les aportacions del treball cooperatiu, de la creativitat d’un projecte on treballar amb les mans i potenciar totes les destreses i intel·ligències: la matemàtica, la lingüística, i l’artística. Calia ser moderns. Però no sé si ens hem passat de moderns. Tanmateix, per a educar ens cal tota «la tribu», i no només la digital.
A començaments d’aquest segle comunitats autònomes com Aragó, on aleshores vivia i treballava com a mestra, eren pioneres en dur a les aules els ordinadors, un per alumne, les pissarres digitals a les aules, els projectors, en formar professorat, etc. I tot allò estava molt bé, però calia alhora, i molts ho van entendre, fornir les aules i els centres amb biblioteques, celebrar fires del llibre dins del centre, provocar i convocar la lectura i l’escriptura amb racons còmodes de lectura, amb petits incentius, innocents, però efectius, d’aquests que fan que parlem en prosa sense adonar-nos-en.
Darrerament Suècia, país avançat, ha decidit rectificar un sistema educatiu amb molt pes digital, i això és interessant i està bé perquè, ja saben, rectificar és de savis. I no només perquè el canvi supose tornar el protagonisme al llibre, sinó també perquè això indica que probablement en l’equilibri, en la millor combinació possible, està el més adequat, encara que això implique corregir el rumb.
La pedagoga nord-americana Nancie Atwell, guanyadora el 2015 del Global Teacher Prize, conegut com el Nobel dels mestres, ha reflexionat molt durant dècades sobre el paper de la lectura en l’educació i ha posat en marxa un centre escolar on la lectura és l’estrella convidada: Atwell ha aconseguit que els seus alumnes de setè i vuitè (l’equivalent a 1r i 2n d’ESO) llegeixin una mitjana de 40 llibres a l’any, quan als Estats Units la mitjana és d’entre sis i vuit. Però el mèrit més important és que ha vetllat perquè cada infant gaudeixi de cada pàgina que deixa enrere. «La clau, diu, és que els alumnes decideixin què volen llegir i sobre què volen escriure».
I no només això, Atwel sap que cal temps per a llegir a l’escola, i no deu o quinze minutets, sap que calen biblioteques a l’aula amb històries interessants d’escriptors seriosos, inclosa la literatura juvenil i llibres adaptats. I passar hores asseguts tranquil·lament llegint a classe, «l’ensenyança en les arts del llenguatge demana temps i energia», comenta Atwell. I seguiríem esmentant totes aquelles pràctiques que desperten el cuquet de la lectura i que creen el desig de llegir fins i tot a la nit, quan arriben a casa, fins i tot al bany, quan algú està demanant que acabem prompte, que és el seu torn de la dutxa.
La lectura no té hora ni lloc fixe, no admet imperatius, però reclama temps i paciència, paper i pantalles, de tot un poc, però més paper que pantalles i, a ser possible, una bona dosi de paper en solitari, sense pantalles. Ningú de nosaltres hauria de dormir amb les pantalles a la nostra cambra, el llit, l’espai de descans hauria de ser un espai lliure de pantalles, guarnit amb una bona pila de llibres, mesclats, rebregats, esperant formar part de nosaltres.
I mentre tot això passa i no passa, tu, lector, què estàs llegint? Ja tens la teua llista de lectures preparada per a aquest estiu? Tots aquests llibres que has deixat a mitges, que esperen any rere any.
Sàpigues que els llibres i la platja no estan renyits. Un dels meus majors plaers és obrir un llibre en hivern i descobrir que encara queden granets d’arena entre les pàgines i escoltar aquest cric-cric que fa la sorra en mesclar-se amb el paper mentre passe les pàgines.
Benvingut siga l’estiu que ens permet temps de lectura. Aprofiteu-lo, si voleu, és clar, que el verb llegir no admet imperatius.
