En democràcia els procediments ho són tot. La democràcia es fonamenta en la cessió voluntària de part de la llibertat individual per a garantir la convivència pacífica. Qualsevol altre sistema està condemnat tard o d’hora a esdevenir un sistema on la violència esdevindrà l’eix que en garantisca la pervivència.
L’arquitectura d’un sistema democràtic on el poder es reparteix en tres àrees, amb funcions ben delimitades: el poder executiu, el legislatiu i el judicial. No és un capritx del destí. De tots tres, és el poder judicial el que garanteix que tot el sistema funcione d’acord amb el contracte inicial de constitució del país, per tant, ha de ser extremadament imparcial i independent del poder polític per a garantir que els drets dels individus, que recordem han cedit part de la seua llibertat, no siguen violentats per un poder, el polític, que es defineix com aquell que té el monopoli de la violència, i que l’exerceix per a mantenir la integritat del país i la seguretat del conjunt de la població (normalment, és així com ho reflecteixen les diferents constitucions dels països democràtics).
En conseqüència, el poder polític no pot actuar contra un individu, tret que siga autoritzat pel poder judicial, la qual cosa ocorre sota diverses circumstàncies legalment establertes.
Fins ací, com hauria de funcionar, de forma breu, un sistema democràtic. Però l’octubre del 2017 van tenir lloc fets de caràcter revolucionari a Catalunya que van posar en perill el seu Estat (o així ho creien els espanyols). Enfront d’aquests fets, hi havia dues respostes: la democràtica era senzilla: convocar un referèndum, i l’espanyola: reprimir la revolució democràtica catalana. Ja abans de l’1-O la violència contra l’independentisme s’havia començat a exercir: policia patriòtica del PP, escoltes mitjançant Pegasus, infiltrats als partits i moviments independentistes, i va anar en augment fins a ocupar i matxucar la població l’1-O, i obrir l’aixeta que mai s’ha d’obrir en un estat democràtic, que va ser la utilització del poder judicial per fer política i combatre l’independentisme.
Des de llavors hem assistit atònits a com la judicialització de la vida política ha anat en augment. A casa nostra ho hem viscut amb l’afer Mónica Oltra. Però en l’àmbit de tot l’Estat, el poder judicial ara ja dispara contra tothom, segons la seua pròpia agenda, completament incontrolada pel poder polític, almenys de l’esfera política de les esquerres espanyoles.
Mentre la judicatura dirigida pels polítics de torn ha actuat contra l’independentisme o les esquerres (cas Neurona), a Madrid tots eren ben cofois, però ja es va avisar, que la judicatura espanyola no havia seguit un procés de renovació democràtica i una vegada permesa la seua actuació com a agent polític, actuaria també sobre tot el que no fora la dreta i l’extrema dreta, on ells se situen d’acord amb la seua visió patrimonialista de l’estat. I ací estem.
Aquesta legislatura es caracteritza per la paràlisi i la mentida, amb un govern assetjat pel poder judicial, estranys casos de corrupció que ja veurem on queden o promeses grandiloqüents incomplides. Enfront de tot plegat, a poc a poc s’obri pas el coneixement de com actua el PSOE, un partit que no és democràtic, dirigit amb mà de ferro per un autòcrata com Pedro Sánchez, i que albirem com funciona pel cas Lobato, que ben bé podríem assimilar al Watergate estatunidenc. Recordem, Nixon va ser objecte d’impeachment per haver-se demostrat que els republicans americans havien espiat els demòcrates. El cas Lobato és més senzill. L’entorn de la Moncloa va fer servir dades privades d’un individu (corrupte, però amb drets, coses de la democràcia), per atacar una contrincant política (d’extrema dreta, però amb drets, novament coses de la democràcia). El cas és que sembla que això no es pot fer, no és legal i punt.
Però és un cas aïllat? No, resulta que el cas Ábalos o Koldo, segueix un guió si més no paregut. Dintre d’una investigació de corrupció, la Guàrdia Civil investiga un individu, en aquest cas Ábalos, que és a més a més diputat, per veure si li troba alguna prova que el puga incriminar. Novament saltant-se tot el procediment democràtic. I ja són dos els fets que posen de manifest com actua el PSOE sota la direcció de Pedro Sánchez, tot convertint la molt fluixa democràcia espanyola en una cratocràcia.
La cratocràcia es defineix com el sistema que sols busca perpetuar-se en el poder, sense més objecte que el poder en si mateix. Algunes pistes: governarem sense pressupostos, no calen, ja farem el que ens permeta l’aritmètica parlamentària. Ara prometen a uns, ara a altres, ara fan polítiques de dretes, ara d’esquerres, i finalment ho incompleixen tot.
Autocràcia, cratocràcia i pèrdua de la independència del poder judicial. Tres dels eixos que hem de tenir en compte per poder entendre la política espanyola, i que estan duent la població cap a l’extremisme feixista com a resposta a la deconstrucció de la democràcia que està duent a terme el PSOE.
El perill del feixisme és imminent, el vent que bufa d’Europa i els Estats Units així ho anuncien, combatre’l fa necessari que entenguem tots els processos que porten la societat cap a postures feixistes, i l’acció del PSOE amb l’afebliment de la democràcia és un d’ells.
