Tots tenim les nostres quimeres i les nostres manies. Ara bé, una quimera ho deixa de ser quan allò que et provoca ànsia és no poder pagar la factura de la llum; quan allò que et genera inquietud és que estant quasi en novembre el termòmetre marque 27 graus o quan no saps a qui més recórrer perquè amb la pensió no pots pagar el lloguer que els fons voltors t’han quasi duplicat.
Això no són dèries, això és la crua realitat. I a la crua realitat només se la pot combatre d’una manera: mobilitzant-nos. Açò implica tindre clar com volem viure. I posaria la mà en el foc —i no em cremaria— per dir que ho sabem. Què hem de fer per desafiar totes aquelles coses que ens generen malestar, que no ens garanteixen l’oportunitat de tindre una vida millor?
Que un càrrec d’un partit polític com jo vinga a «donar lliçons» del que hem de fer, potser costa de digerir en una societat cada vegada més desencantada de la política. Però la veritat que ho feia igualment mentre encaixava taronges 12 hores al dia cobrant l’hora més baixa que els companys, pel simple fet de ser dona. Estar en política no ens fa viure en una realitat paral·lela; no et converteix en un ésser amb cua i banyes que canvia el seu relat per un altre totalment antagònic, si més no, no a tots els passa. I eixe «no a tots» incideix en el fet que totes aquelles persones que tenen clar que ho podrien fer millor, que saben que hi ha una altra manera de fer les coses, són totalment necessàries en els espais polítics. Ara bé, cal estar disposats, disposats a donar la cara pels altres, siga des d’un partit o des d’una plataforma cívica. Disposats a traure’ns de damunt la por a dir que militem. A baixar al carrer cada dia amb un somriure pensant que la teua acció pot millorar la vida de la gent.
De vegades és complicat. Són molts els factors que fan que la implicació siga baixa. No només ens trobem amb el topall de la fina línia entre l’associacionisme i la política, n’hi ha altres sostres que ens limiten. Un d’ells és el temps. El capitalisme, que «suposadament» havia vingut a fer-nos la vida més fàcil, ens ha posat entre l’espasa i la paret al temps. Ens està consumint el temps creant-nos les mil i una necessitats. Ens trobem també amb les limitacions que el mateix patriarcat imposa a les dones. Les dones no tenim el mateix temps que els homes per a fer política.
N’hi ha de moltes més, però acabaré amb aquesta. Em preocupa realment escoltar aquelles persones que –formant part d’algun col·lectiu, o no– diuen «jo no valc per a això». La maleïda síndrome de l’impostor en molts casos no dona treva per acostar-se a la política. Potser no coneixes el manifest comunista de Marx, però escolta, eres el primer que reconeix l’explotació laboral. Potser no coneixes Clara Zetkin, però segur que saps que el dia 8 de març celebrem el Dia mundial de la Dona Treballadora. Potser…
Estar disposats a incidir en allò que ens afecta no només implica identificar les limitacions que ens posen i ens posem, o de reconéixer l’estigma que s’ha guanyat la política; comporta també ser conscient del que realment fem per canviar les coses. Què hem de fer, llavors? Ser-hi presents. La política és —ha de ser— un instrument de canvi, de transformació. Compartir espais i projectes no ha de significar perdre el carnet d’activista, ni tampoc la fermesa indestructible en defensa d’una causa concreta i la constància de l’associacionisme. Justament hauria de comportar tot el contrari. Influir en política és tindre l’oportunitat de defendre els drets dels valencians i les valencianes des de les institucions, i defendre els seus —els nostres— drets és garantir l’oportunitat que tinguem una vida millor, fent-nos la veu dels veïns i veïnes de cada municipi del País Valencià.
Un bon amic, que no coneix massa Fuster, em va dir que tot aquell lloc que no ocupen persones amb ganes de fer política per a tothom, l’ocuparan persones que la faran en contra de tothom. A què esperes? Ho tenim tot a fer!
