La tipologia del delicte d’odi es va començar a emprar als EUA durant la dècada de 1980 com a agreujant d’una agressió que tenia com a objectiu una víctima pel sol fet de pertànyer a un grup concret marginalitzat, discriminat o perseguit com a tal grup. Així, una agressió a una persona homosexual, per exemple, no era només una agressió a una persona en concret, si, a més, tenia com a objectiu agredir-la per la seua orientació sexual, perquè llavors ens trobàvem davant d’una agressió política i, per tant, calia jutjar-la com a tal per a previndre’n d’altres. És a dir, un delicte d’odi no és que un xiquet s’haja portat malament i es quede sense postres i, doncs, s’enfade i cride als pares que els odia. Sé que aquesta és una paròdia de traç molt gros, però és que a Espanya és el pa que s’hi dona cada dia.
Ho hem vist aquests dies, de fet, a Granollers, on la colla dels Blaus, per a les festes majors, ha organitzat un taller de guerrilla urbana. Òbviament —o, fins i tot, malauradament—, aquesta acció formava part d’unes festes i era tota una sàtira. El taller de llançament de còctels Molotov a la policia no llançava còctels Molotov reals a la policia. Pot semblar absurd, el fet d’haver-ho d’explicar així, però, si ens n’hem informat pels mitjans de comunicació espanyols, és necessari. Personalment, no me n’amague: no hi veig cap problema. Un context de festa i de crítica mordaç i sàtira corrosiva pot incloure perfectament una activitat així. De fet, açò és l’hegemonia, terme gramscià que tothom té en la boca, però que no ha entés un borrall de què vol dir. Si el sentit comú d’una comunitat és fer broma i befa del poder i de les forces de repressió, és que anem avançant.
El problema, a Espanya, no és d’una suposada banalització de la violència. Això és el que diuen, però és més fals que un duro de sis pessetes. No en tenen cap problema, en aquest sentit. Més encara: se senten molt feliços, en les seues festes populars, glorificant la violència. N’hem vistes de molt grosses, de fet. Per exemple, hem vist afusellar un ninot de Carles Puigdemont a les festes de Coripe, a Andalusia. Literalment, amb armes reals i trets. Hem vist un tipet gravant-se un vídeo damunt d’un tanc —un tanc real, de l’exèrcit— amenaçant també Puigdemont. Veiem xiquets disfressats de Guàrdia Civil i amb armes a escoles espanyoles. Veiem xiquets fent-se fotos amb militars mentre aquests els ensenyen i els deixen agafar un fusell. Amb armament real. I tot açò en actes oficials que han organitzat els poders públics. Tot açò ho ha vist també la justícia espanyola i no hi ha aplicat mai cap delicte d’odi; simplement s’ha dedicat a aplaudir. Taller de guerrilla urbana a Granollers? Colla d’hipòcrites i cínics, per no dir-ne de més grosses. L’únic problema que hi veuen és que són catalans. Així de clar.
A casa nostra, entre els expositors que cada any veiem a l’Expo Jove de València —una fira adreçada a infants i adolescents, recordem-ho— hi ha l’exèrcit espanyol, entre d’altres, passejant-hi blindats. En l’última edició, un col·lectiu antimilitarista va llançar-hi pintura rosa i Juanma Badenas, que, a més de tinent d’Alcaldia de València amb Vox, és catedràtic de Dret i ha sigut rector universitari, recordem-ho, volia acusar-los de delicte d’odi. No sé si finalment va ser així, però no m’estranyaria gens. Delicte d’odi contra un tanc, senyores i senyors. No cal ni recordar que el tanc no pateix: és art.
I ací arribem al moll de l’os. A Espanya, és norma general pervertir fins a la medul·la la tipologia penal del delicte d’odi. Fins a tal extrem que una eina jurídica que es va desenvolupar per a protegir els col·lectius més perseguits s’usa per a protegir els col·lectius més perseguidors i perseguir-ne encara més els més perseguits. Increïble. Sobre el taller de guerrilla urbana dels Blaus de Granollers hi haurà qui hi pot veure de tot —sobretot, com hem dit, el delicte de ser català—, però el que no s’hi pot veure de cap de les maneres és res que entre en el Codi Penal. Que hi haja a qui no li agrade una cosa no vol dir que eixa cosa siga delicte. A mi no m’agrada gens, per exemple, el 100% del que fa Juanma Bádenas, però diríem que el 75% no seria delicte (el 25% que falta sí que ho seria a Europa, però no a Espanya), per a entendre’ns.
I, per descomptat, no hi pot haver delicte d’odi. Per una raó molt simple: la Guàrdia Civil o la Policia Nacional no són col·lectius discriminats i perseguits estructuralment. Espanya i els espanyols no són col·lectius discriminats i perseguits estructuralment. Menys encara en el seu estat. Si algú em crida pel carrer «greñudo», com tantes vegades m’ha passat, sobretot quan portava uns cabells del metall, no és delicte d’odi, perquè les persones amb els cabells llargs no són un col·lectiu històricament oprimit. Si dos xics es besen pel carrer i algú els ataca amb un «maricones de mierda», llavors ja estem parlant d’una altra cosa i, segons com, sí que hi hauria d’actuar la justícia. Òbviament, no és el mateix un hipotètic insult de «blanquet de merda» que un insult ben real de «negre de merda», perquè cap blanquet no ha estat perseguit per la seua raça, mentre que no caldria ni tan sols explicar el racisme i la violència brutal que han patit i pateixen les persones de raça negra.
El problema és que a Espanya aquesta evidència tan simple habita el País de les Meravelles. I, doncs, el que hauria de ser un imperatiu ètic passa a ser un delicte d’odi. I no ho dic com a simple exercici retòric, sinó de manera literal. A Espanya hem vist com s’aplicava la tipologia penal del delicte d’odi per a protegir els nazis. Sí, delicte d’odi per a protegir els nazis. I no per a protegir els nazis com a manera de reduir a un estereotip un grup d’extrema dreta, no: per a protegir nazis amb creus gammades i càntics en favor d’Adolf Hitler. Això ho explica la «Circular 7/2019, de 14 de mayo, de la Fiscalía General del Estado, sobre pautas para interpretar los delitos de odio tipificados en el artículo 510 del Código Penal» que diu literalment que «así una agresión a una persona de ideología nazi, o la incitación al odio hacia tal colectivo, puede ser incluida en este tipo de delitos» [podeu llegir aquesta aberració jurídica ni més ni menys que en el BOE]. I així ho han patit en persecució judicial els Antifeixistes de Pego.
El que he dit: a Espanya, odiar els nazis és delicte, quan resulta que el que realment és un delicte en una societat democràtica i sana és no odiar els nazis.
