Un dels aprenentatges políticament més durs que hem viscut amb tota la tragèdia i la crisi de la barrancada del passat octubre ha sigut veure com el nostre autogovern no només ens fallava, sinó que ens condemnava. És a dir, el govern de la Generalitat, en mans de Mazón i dels seus esbirros, són els responsables primers i directes de les morts, ja que la seua obligació era alertar la població del que se’ns venia al damunt i no ho varen fer. I, més encara, no ho varen de manera especialment ignominiosa i indecent, amb episodis com el del Ventorro, que es fan molt difícils de qualificar. No tenim ni tan sols el consol de ser assassinats amb un mínim sentit de l’estètica. Classe política colonial en estat pur.
Després de la condemna del govern de la Generalitat, l’abandonament previ i posterior per part del govern d’Espanya ja el teníem descomptat. No el fa menys criminal, però sí més esperable i habitual. Probablement, no podríem esperar una altra cosa d’un govern de la Generalitat, en essència, però, com deia, ens havíem fet il·lusions que la tragèdia tingués almenys un mínim de decència. Tot el contrari. El govern espanyol no va fer les inversions que calien abans de la barrancada per a previndre els excessos que comportaria, però, per què ho havia de fer, si açò és una colònia turística? De la mateixa manera, l’endemà de la tragèdia, el govern espanyol es va prendre tot el temps del món i la major part de les castanyes les hem hagudes de traure del foc els valencians amb les nostres pròpies mans i la solidaritat exemplar d’una gran quantitat de gent vinguda de tot arreu. La solidaritat és la tendresa dels pobles. Però açò també entrava dins del guió, teòricament.
El nostre autogovern n’ha eixit tocat, vulguem o no. Si Mazón ens ha condemnat, per a què volem un president de la Generalitat?, es pregunten molts. Pedro Sánchez, des del govern espanyol, també ens ha fallat, però eixe govern es dona per descomptat. Espanya va nàixer amb el Big Bang i els valencians, nacionalitzats i adoctrinats en el nacionalisme espanyol, es pensen, majoritàriament, que Espanya és eterna. Per tant, si Sánchez falla, cal desfer-se’n. Però, per contra, si Mazón falla, cal tancar la Generalitat i que ens manen des de Madrid, com és l’ordre natural de les coses. L’atac del nacionalisme espanyol, d’altra banda, és furibund. No és implícit, com aquests raonaments, sinó que és ben explícit.
A alguns ens pot semblar una obvietat que una cosa és la Generalitat, el nostre autogovern com a valencians, i una altra és qui l’ocupa circumstancialment, ja que entenem el mateix que els espanyols entenen amb el seu govern. Ara bé, en som pocs. I, si hem de tindre en compte les propostes de Compromís, la principal formació política que es reclama com a valencianista, estem ben a soles. Àgueda Micó, diputada al Congrés espanyol, en la compareixença de Pedro Sánchez per a donar comptes de la gestió de la DANA, va demanar que l’autonomia havia de ser intervinguda. Que Sánchez n’havia d’haver pres el comandament. Més recentment, Enric Morera, al Senat espanyol, va esmenar una iniciativa de la cambra perquè les ajudes de la DANA les gestionara el govern espanyol directament, no la Generalitat. Micó i Morera són militants de Més Compromís, l’antic Bloc Nacionalista Valencià, formació de la qual, d’altra banda, són càrrecs històrics. No val ací espolsar-se les culpes cap a Iniciativa, si és que això havia valgut mai, que, a parer meu, no. Com ens hem de defensar contra la reacció centralista espanyola si la formació valencianista majoritària també demana que ens governen des de Madrid?
Es podrà dir que és que Mazón és molt roín. Sí, evidentment. I què? Saddam Hussein també sabíem que era molt roín, molt més encara, i estàvem en contra de la invasió americana i tots ho enteníem, per posar-ne un exemple extrem. Si no som capaços des del valencianisme de diferenciar el valor de la institució de l’inquilí circumstancial, per a què volem el valencianisme polític, ara com ara? Que ens representen també des de Madrid, no? Al remat, això ja passa. Que li ho pregunten a Txema Guijarro, qui, des de 2015, representa al Congrés el País Valencià, i la major part del temps, de fet, dins de coalicions amb la força hegemònica del valencianisme polític. Ausades amb la nova política: que ens manen des de Madrid i que ens representen des de Madrid. Centralisme i cunerisme, per molta retòrica contrària. Entre el segle XIX i el XXI només s’ha mogut un palet de lloc.
El problema, tanmateix, és més greu. Perquè un espai polític de representació també ha de donar exemple en la lluita política. És a dir, la seua actuació, la seua manera de representar, també forma part del fons polític, no només de la forma. Això ho entendríem perfectament si tinguéssem un partit polític que es proclamara feminista, però que no tinguera dones que el representassen. Fita que, d’altra banda, no hem estat moltes vegades massa lluny d’assolir. El mitjà també és el missatge, que va dir aquell. Els càrrecs polítics tenen un deure de representació que també inclou la seua actuació. No parle de superar la contradicció entre la persona i el personatge, sinó d’un compromís ètic bàsic.
Al remat, no estic inventant la pólvora ni descobrint Catarroja. Tot açò ja fa molt de temps que està teoritzat en la ciència política —si és que això de ciència política no és un oxímoron—. Les pràctiques d’un sistema polític són més importants encara que no la lletra. La Constitució espanyola, per exemple, pot dir que el dret a un habitatge digne és un pilar fonamental del sistema nacional espanyol, que tots els qui hi estem sotmesos sabem perfectament de què va el joc. De la mateixa manera, ja podem fer totes les normatives que vulguem, que ja m’explicareu el missatge real que estem donant al poble valencià si els diem que la Generalitat no aprofita per a res i ens han de manar des de Madrid en un moment com aquest. O ja em direu tot el que ens podrem omplir la boca de la importància del valencià, si resulta que no cal emprar-lo ni tan sols per a representar el valencianisme polític. De què aprofita? Com a molt, per a fer discursos. I, de vegades, ni això, que ara que ja no tenim —tan— prohibit expressar-nos en valencià al Congrés espanyol el deixem de banda tantes vegades i ens expressem en castellà, para llegar a más gente.
Propaganda pel fet, que deien aquells altres. El pitjor de tot és que si, com a mínim, aquesta tàctica de demanar que ens manen des de Madrid aprofitàs per a alguna cosa, toca, tira. Qui dia passa, any empeny. Però és que resulta que, per al valencià mitjà, i més encara per al de les àrees afectades per la barrancada, Pedro Sánchez no és molt millor que Carlos Mazón. U ens va condemnar, l’altre ens va abandonar. Per tant, llançant aquest missatge, ens estem situant en una pugna estrictament espanyola i estem triant un bàndol, tan perdedor com l’altre. No només tan inútil com l’altre per als interessos dels valencians, sinó que, a més, igual de perdedor. Precisament ara que, de manera majoritària, el poble valencià està alineat amb la diagnosi del valencianisme i assenyala com a culpables tant PP com PSOE, més enllà de fílies i fòbies, arriba el valencianisme polític i hipoteca la seua sort a la sort del PSOE. Ausades, quin negoci!
Després de cent dies, hem vist com la mobilització del poble no podria ser major. No sé ni en serà prou, però sí que sé que no se’n pot demanar més. A València —però no només— hem vist una manifestació massiva cada vint dies. És molt fàcil de dir-ho, però, ara com ara, no sabria dir una altra latitud en què un fenomen així s’estiga produint. I està passant a casa nostra, ací i ara. I ho estem fent els valencians, sí, que som tan meninfots, com tantes vegades ens han dit i tantes vegades ens hem cregut. Sí que es pot demanar més —molt més— a la seua representació política. Almenys, a la que es presenta i es reivindica com a valencianista. Després ens queixarem que el poble no sap votar, quan, ara com ara, el que podem veure és que els seus polítics no el saben representar.
