La coalició Compromís va pegar la campanada ara ja fa més d’una dècada, amb les eleccions del 2011, i sobretot va consolidar aquesta trajectòria ascendent amb les eleccions del 2015, que varen portar les formacions polítiques que s’agrupen en aquest conjunt heterogeni a fites que només quatre dies abans semblaven absolutament utòpiques, com eren l’Alcaldia de València, la Vicepresidència del Consell o la Presidència de les Corts, entre moltes altres de relleu variable. La clau -tal com la mateixa coalició es presentava- era «una nova manera de fer política», allunyada dels vicis i defectes del bipartidisme que havien portat a l’esclat del 15M al crit de «no ens representen».
Cal reconéixer que, més enllà de tota la propaganda política -de la qual, lògicament, hi havia unes bones cabassades-, Compromís va representar una alenada d’aire fresc. Les primàries per a la tria de les candidatures -una de les reivindicacions més reclamades de la «nova política marca 15M»- tenien els seus defectes, per descomptat, però no seria just descartar-les en el seu conjunt per la seua culpa. Varen ser producte d’un procés participatiu innegable i que va acabar amb un consens raonable; enmig de molts episodis ben vergonyosos també, per descomptat. El balanç va ser positiu, certament, i Mónica Oltra, per exemple, les va definir com a «tecnologia política punta». Compromís en presumia -i molt-.
Aquesta setmana s’han presentat les noves primàries per a decidir les candidatures per a les eleccions locals i nacionals que hi haurà l’any vinent i el clima, els ànims i el resultat no podrien ser més diferents. Tot el que abans era participatiu, ara s’ha ventilat en un text pactat entre cúpules que cap militant no ha vist abans que isquera publicat en la premsa i que ara no podrà ni esmenar; tot el que abans era fer-se el milhòmens amb les primàries més obertes de les democràcies occidentals (sic), ara eren filtracions a premsa en el sentit que la joia de la corona -València- triaria la llista amb un pacte entre partits tutelat per Ribó en persona, com a condició per a la repetició d’un candidat que s’havia autoimposat un límit de dos mandats com a màxim; tot el que abans era pompa i ostentació, ara era un elefant en l’habitació que no se sabia com dimonis llançar per la finestra.
Sempre hi haurà arguments i raons per als canvis de punt de vista, per descomptat, i de segur que en la coalició reivindiquen el seu dret a canviar d’opinió, que ja sabem que podrem citar Fuster -per a alguna cosa ens hauria de servir el seu any- i advertir que serà el primer que ens negaran els nostres enemics, sí. Però quan els teus arguments canvien com de la nit al dia i de la «nova manera de fer política» i la «tecnologia política punta» fas el gir a parlar en bipartidenc, més d’un i més de dos arrufaran el nas amb tota la legitimitat del món.
Compromís té un problema molt gros, el qual, a més, cap de les direccions dels partits que formen la coalició vol assumir: el decalatge tan acusat entre el que es proclama cap a fora i el que es fa cap endins. És clar que no hi haurà mai una coincidència plena entre ambdós, però, si la distància es va convertint en cinisme i estafa -i el problema no és que les paraules triades siguen fortes, sinó que van carregades d’arguments per a defensar-les-, és impossible ja que no vinga al cap la cançó d’Ovidi: «tot explota pel cap o per la pota».
I en això sembla que estan pensant els aparells: a salvar la seua parcel·la després de l’incendi. Com a exemple, citarem el cas d’unes pràctiques que podran semblar fets, anècdotes o aspectes molt formalistes, però que, en realitat, expliquen moltes coses: el reglament de primàries s’ha aprovat en una Executiva que ha decretat que, en eixe mateix moment, quedava tancat el cens de l’afiliació que podrà votar en les primàries municipals. Unes hores abans, amb informació privilegiada i tutelats des de les direccions respectives, evidentment, havien bolcat en certs col·lectius vora un centenar de cosins, germans, oncles i padrins per a, tot seguit, recordem-ho, tancar el cens, de manera que l’altra facció del col·lectiu corresponent ja no tinguera marge de maniobra. Espectacular. Una «nova manera de fer política» i una «tecnologia política punta» que s’assembla massa a la de tota la vida. Com dues gotes d’aigua, vaja.
Però de Compromís ens dol més, perquè hi vàrem creure. Amb fe escèptica, si se’ns permet l’oxímoron, però amb l’esperança que, per fi, els valencians i les valencianes havíem aconseguit un instrument polític útil.
Que reste-t-il de nos engagements?, ens preguntaríem. Esperem que no només un cher visage de notre passé.
