Amb l’elecció de la presidència del Consell General del Poder Judicial, que per primera vegada ocupa una dona, els problemes de la justícia espanyola estan damunt la taula. La nova presidenta ha fet el seu discurs i, d’allò que ha dit, les notícies han destacat la qüestió de la independència dels jutges, principi sobre el qual no hi ha cap objecció a fer. No obstant això, algunes interpretacions que hem escoltat apunten cap a la conclusió que tal independència és absoluta i que cap instància pot qüestionar les resolucions judicials fermes, i fins i tot, que les decisions relatives al poder judicial haurien d’estar en mans dels jutges o les jutgesses. Com que no opine així, intentaré dir quelcom.
Renovat, doncs, l’òrgan completament, resta encara abordar si cal canviar el sistema o el procediment de selecció dels vocals de l’esmentada institució, que com recordarà el lector era innegociable per al PP, ja que defensava que l’elecció dels membres del Consell General havien de fer-la els jutges. Així, els jutges tenen com a missió fer justícia, i per tal d’aconseguir tal objectiu, quan han de resoldre sobre un conflicte entre parts, privades o publiques, interpreten les lleis, la qual cosa implica anar més enllà de la lletra impresa, allò que entre els professionals diguem «l’esperit de la norma» i les circumstàncies. Els pronunciaments judicials segons la norma quan posen fi als procediments s’han d’acatar. El dret, però, a discrepar és part de les llibertats democràtiques. I què passa quan la norma no és justa per a vulnerar drets? Pensem-ho, especialment quan ens trobem amb temes com els que s’han derivat del «Procés». Tanmateix, ara, quan s’intenta modificar la situació en via de fer justícia mitjançant una amnistia, sembla que hi ha «senyories» que no admeten una via de solució legal aprovada pel poder legislatiu.
Per una altra banda, fem-nos una altra pregunta: pot la ciutadania expressar o manifestar exigències o crítiques raonables als tribunals? D’acord que la ciutadania pot fer peticions que qualificaríem d’inacceptables, com serien les que expressen sentiments racistes, d’odi… A hores d’ara, però, podem trobar bastants exigències que des de sectors importants de la societat es van manifestant. El llenguatge arcaic i confús de gran part dels pronunciaments judicials seria un exemple, altres podrien ser: les dilacions, l’allargament de les causes, la impunitat d’algunes conductes o les mancances per afrontar la violència de gènere.
Per no allargar la casuística, apuntaria dos darreres consideracions. La primera afectaria la forma d’accedir a la carrera judicial: un sistema d’oposicions arcaic, tradicional i memorístic, que a la vista dels temps moderns necessita més que una revisió. En segon terme, la representació democràtica, amb tots els defectes del règim electoral, es concreta en allò que és el parlament de l’Estat, i en les altres instàncies representatives existents. Aleshores, vaig als interrogants: eixa representació popular no té cap legitimitat per participar en l’elecció dels membres del CGPJ?
Pensem. Hi ha prou interrogants que apunten límits, o si es vol criteris no corporatius, envers eixe òrgan de govern de jutges i jutgesses.
