Per un moment vaig pensar que Gabriel Rufián havia llegit la columna de la setmana passada i que Galeuscava viu i la lluita continua i tot això, i que per fi l’aliança dels perifèrics enfront d’eixe centre extractor i arrogant, però de seguida vaig veure que els de Podemos estaven molt entusiasmats amb la idea. Després vaig llegir l’article d’un dels ideòlegs de capçalera de Més, tan de capçalera que és un dels ideòlegs del canvi de nom i era un dels més entusiastes amb Más País, i vaig veure que també deia no sé quina cosa de Podemos i d’IU i vaig pensar que ja estàvem tots. Vaig recordar uns tuits tronats que havia vist fa unes setmanes somiant amb una unió de forces diverses, entre elles l’ERC de Rufián, encapçalada per Irene Montero, i em vaig adonar que no era tan tronada, que a Malasaña ja estaven preparant el camí. Perquè, clar, algú pensa que en qualsevol conglomerat de partits on hi haja un sol madrileny o madrilenya no estarà destinat per dret natural a encapçalar-lo? Que el número 1 per Madrid és el candidat a la presidència del govern de tota la vida de nostre senyor.
Desconec la quantitat de vermuts que haurà consumit Gabriel Rufián a Malasaña, però ja li val. Que si els cortesans madrilenys d’esquerres estan en dèficit de crèdit i volen usufructuar el dels partits que no són nacionalistes espanyols, eixe no hauria de ser el seu problema. De Rufián, dic. Ells estaran desesperadíssims i desesperadíssimes, que, al cap i a la fi, Yolanda, la carismàtica, l’Evita rediviva, llum i brúixola dels iolànders de totes les espanyes, me la imagine sense despentinar-se al PSOE, però a veure què farà Txema Guijarro, Ione Belarra, qui siga que estiga en IU que em fa peresa mirar-ho en google, i l’alegre colla del Canal Red. Que a Compromís ja hi haja penya fent carasses i contorsions per a agafar lloc, i que ni tan sols siga d’Iniciativa sinó que Més torne a les seues aficions per l’alegria madrilenya és una cosa molt gran. Mira que si tot el drama era un repartiment de papers per a posar ous en totes les cistelles i a l’hora de la veritat tot era broma i marxem tots i Amadeu (no el de Saboia) el primer per la senda neojacobina perquè si no hi ha madrilenys, no hi ha festa… Sense novetat en províncies. Els valencians, molls, que deia el clàssic. El Levante, feliç. Si fins i tot ha pujat a primera.
Per a ser la darrera columna de la temporada, se m’acumulen els temes. En el fons tot és el mateix, perquè mentre Compromís està fent el joc de les cadires i dient una cosa i la contrària, la dreta governant no descansa. Sempre hi ha una llumeneta encesa en un reservat d’El Ventorro o en l’Ajuntament de València i sempre hi ha una ment malèvola pensant de fer el mal. Que si canten els Meconios en la Fira de Juliol, perdó, en la Feria de Julio, després d’haver cobrat una morterada, deixant clar el mal gust del fatxerio local i la manca de complexos, és a dir, d’escrúpols, del consistori. Cantes divertides cançons contra les feministes, els progres, els wokes, i dius que qualsevol dia tornem al 36, i tot a més en perfecte castellà? Doncs, vinga la pasta.
Però hi ha més diversió en la capital dels cotxes i la contaminació patrullada per Desokupa, encara anomenada València. Que hi ha un accent obert que en realitat podria ser tancat? Doncs s’encomana l’informe a qui està desitjant informar, ignorant l’AVL, i solucionat. Realment és tan absolutament vergonyós i indignant que el senyor Abelard Saragossà, acadèmic, es passe els dictàmens de l’Acadèmia per l’arc de triomf per a donar-li el que volen a la mateixa gent que bandeja l’ús de la llengua, que la combat i que està “estrangulant” l’AVL (i de pas guanyar-se uns dinerets, que mai van malament), inventant-se un problema absolutament inexistent en els parlants (però exactament a qui li molesta l’accent obert, a qui que estime la llengua i la parle li molesta?), i possibilitant que en el canvi de nom s’oficialitze també el que no porta cap accent ni obert ni tancat perquè és en castellà, que se’m lleven les ganes de fer bromes, ni tan sols aquest sarcasme amarg que m’està eixint en les darreres columnes. Ja ho vaig dir una altra setmana. Crec que és una mena de constant tràgica al nostre país. En moments crítics sempre hi ha algun ego ferit disposat a treballar per a l’enemic. I ara tenim un Xavier Casp menor desproveït de lírica.
Acabe de llegir una nota de premsa exultant de la Conselleria d’Educació dient que li ha donat 4.524 hores addicionals als centres docents concertats mentre retalla les places a l’ensenyament públic. És que és un no parar. És que és impressionant sent com són de mandrosos la capacitat que tenen de fer mal. La doctrina del shock. Hi haurà un dia que no podrem més i aleshores… Comence a pensar que ens cauen tantes al damunt que ja estem anestesiats. Groguis, groguis, com el títol d’una obra d’Alfredo Sendín Galiana de 1931 que llegia la setmana passada. I, espera, amb Carlos Mazón presidint-ho tot i dient que la millor manera de reconstruir les comarques afectades per la DANA és ingressant pasta fresca a HOSBEC. I un nou octubre cada vegada més a prop. Però no un octubre d’eixos soviètics, no, sinó un altre octubre valencià, amb les seues tempestes. I ens agafa atemorits i en mans de miserables. De totes les històries de la història –parafrasejant Jaime Gil de Biedma– la més trista és la del País Valencià, perquè acaba malament. I ja podem pegar voltes, que sempre acaba malament. Des de les Germanies, eh? O d’abans. Però sempre rebent.
Que arribe l’agost feixuc i mandrós, que ens fa recordar la bellesa del temps que passa a poc a poc, com canten Els Pets. Que arribe. Perquè açò és insuportable. De veres. Insuportable.
