Potser aquesta mar no és la mateixa que la mar d’allà. Ací impregna l’arena amb una concòrdia que no s’ajusta al tarannà de l’occident. Un dia, de vegades tots els dies, les onades empenyen rostres esculpits en la desolació. Unes mirades que van a la recerca d’una terra a la qual voldrien fer-se i que renega d’ells; els desdenya sense mirar-los als ulls, sense saber quina textura té el frec de la seua pell. Nosaltres els contemplem amb la fredor amb què ignorem els gatets que es dilueixen pels cantons dels pobles.
Nosaltres, ells; els nostres, els meus, els seus. Ens venen ganes de perbocar. Què vol dir això? Els nostres, els meus, són tothom. Ens uneix la mateixa alegria, un dolor que és universal, la compassió que ens fa persones. Som una sola criatura entre els dits de l’espant.
Els hereus d’aquells «padres de la patria, una, grande y libre», propaguen els lladrucs de l’atrocitat. Aprenem a callar, perquè ja no sabem rebatre les cafrades de qui sosté les teories, les conviccions més grotesques. L’exuberància informativa aniquila el coneixement. La ignorància es riu de la saviesa. Un matí ens despertarem amb les pupil·les enaiguades de sang; perquè la brutalitat sempre retorna; els matadors no se n’han anat mai.
Amadi, que vol dir «home nascut lliure», té onze anys. A la nit li fa mal la panxa, de dia, el cap. Hi va arribar a l’illa d’El Hierro, sol. Macu, la treballadora social, fa servir la paciència i la tendresa, tot és qüestió de paraules, de mirades que saben entendre. Quan la memòria es va desbordar, les llàgrimes eren un regalim que s’escapolia sota les pestanyes. Va fer el viatge en una pastera amb el germà gran i la germana més menuda. Els va veure ofegar-se. Va ser un instant, un truc de màgia en què hi eren davant seu, i de seguida ja no ocupaven el seu lloc. L’absència, el sotrac al pit. Només resta l’abraçada, perquè, potser no n’hi ha una altra medicina més efectiva contra l’amargor interna.
Quan hem eixit de casa, en encetar un viatge, la mare ens ha dit: «Quan pugues, escriu». «Quan arribes, telefona». Què els hauria dit aquella mare abans de partir cap a l’altra banda d’una mar que els desarrela? Mentre l’obscuritat se’ls empassava, tal volta la veu que varen sentir per última vegada sonava entre el bramul de l’onatge. Mai es podran retrobar.
I ací és la vanitat que fa riure, la insignificança vestida de verborrea; l’arrogància exterior que s’aguanta sobre un bastiment de retalls. Quan finalitzem allò que hem ajudat a fer possible, deixem d’existir. Si no poden treure un profit de la nostra influència, no som res. Després d’aportar tota l’energia per als altres, ens tornen al calaix on ja no aprofitem i deixen de veure’ns. Com podríem mostrar als desconeguts una empatia que no sabem comunicar en la quotidianitat?
La mar plega veles. Abandona la platja, desfà la sorra; disminueix el volum de la costa; així com ho fa l’ètica humana. Se salva qui millor manipula, i la mentida és el vaixell que durà la infàmia a bon port.
Tot i així, encara podem somriure mentre ens emmirallem en una posta de sol i recordem un esguard estimat.
