L’humor és un recurs molt efectiu per a transmetre missatges, per a arribar als lectors, per connectar amb un públic ampli i heterogeni. L’humor intel·ligent, ben dosificat i ubicat, a través de la paraula o de la imatge, pot aprofundir molt en el malestar social i oferir una crítica lúdica i lúdica alhora. En ocasions l’humor i el riure, bé siga junts o cadascú a sa casa, pot ser una catarsi col·lectiva o, si més no, oxigena el dolor i el malestar.
Ja ho va escriure Henri Bergson en El riure: “El riure, no solament com a alliberament físic i mental, sinó també com a repte gairebé filosòfic de la condició humana”, ens ajuda a perdre per un moment la consciència de nosaltres mateixos, ens alleugera de la feixuguesa d’algunes situacions i càrregues. D’alguna manera, l’humor ens col·loca en la línia d’eixida per lliurar una batalla rere l’altra.
Els valencians sempre hem estat gent amb sentit de l’humor, segons com i on, fins i tot una mica massa bròfec, però també som capaços d’una ironia fina i punyent, quan no d’una sàtira demolidora. De fet, tenim darrere nostre una forta tradició de premsa satírica, quasi dos centenars de publicacions amb gran penetració en el lector popular entre els segles XIX i XX: auques, tires d’humor, revistes, notablement la satírica i anticlerical La Traca, o els tocs d’humor de la ja llegendària cartellera Túria.
Totes aquestes reflexions no són gratuïtes, sinó que em venen al pensament a propòsit d’algunes de les propostes que des de l’humor i la caricatura, tant en la paraula com en la imatge, han posat la devastació de la dana del 29 d’octubre del 2004 i la irresponsabilitat i negligència política en el punt de mira, bé siga a través del còmic o a través de la representació teatral a escena.
Em referisc, d’una banda, al treball de l’il·lustrador i dibuixant de còmics Manel Gimeno (València, 1958), autor de Fang. Un 29 d’octubre, un còmic publicat per l’editorial Afers de Catarroja —població on van morir 25 persones i el mateix editor va sofrir danys greus a casa seua— que canalitza amb humor gràfic i jocs de paraules guspirejants el dolor i l’horror ocasionat per la dana ara fa un any en la societat valenciana. I d’altra banda, a l’espectacle teatral de Xavi Castillo (Alcoi, 1962) i la seua companyia Pot de Plom teatre, Especial El ventorro, una posada en escena atrevida i desacomplexada, un xic esbojarrada, que reconstrueix el relat de la catàstrofe a base d’objectes perduts entre el fang, forats negres i silencis. En ambdós casos, la caricatura i la riallada estan servides.
Els jocs de paraules, els referents socials i culturals, l’expressió gràfica caricaturitzada, la comicitat, la ironia i l’exageració són de vegades la manera més efectiva de reflectir la realitat i arribar als receptors, als lectors. Manel Gimeno —il·lustrador, guionista, grafista i editor— es mou des dels anys setanta a través d’aquests canals, tan propis de la historieta il·lustrada i l’humor gràfic, però també Castillo —qui va sofrir els danys materials de la gota freda en carn pròpia, quan tot just s’havia mudat a un local a pocs metres del barranc de Picanya— du l’humor i la crítica a l’escenari, capaç de posar veu i rostre a una galeria de personatges que ell interpreta en directe, només col·locant-se un jupetí, un collar de perles, un casc o qualsevol objecte simbòlic que l’espectador avesat copsa a primer colp d’ull.
Siga com siga, la tragèdia pren altres dimensions i una força encara major a través de l’humor. En el cas de Gimeno, amb un relat còmic que es llegeix del començament al final amb ràbia i amb el riure alhora. A través d’un fil narratiu, l’il·lustrador i creador de còmics encapçala les pàgines i enllaça les parts diverses, creant-hi una cronologia, un relat que guia els lectors. A sota, les bafarades i despropòsits dels personatges dins dels globus ens provoquen el riure, un riure que oxigena la indignació i acompanya la crítica, no per això menys present.
Gimeno, que du anys d’ofici, és ja un clàssic de l’humor valencià, tant des de la seua secció “El Bolero de Manel” de la cartellera Túria, com en la versió endolcida del seu personatge M que va crear per a la guardonada revista juvenil de còmics Camacuc, sorgida a Paiporta en 1984, destruïda pel fang ara fa un any, i avui “miraculosament” en marxa de nou.
Siga com siga, és l’humor allò que fa que aquestes dues propostes puguen ser llegides i vistes per un públic ben heterogeni i d’edats diverses, això sí, condició sine qua non: sentit de l’humor.
L’humor és, doncs, una eina narrativa, tant en la grafia com en la imatge, com en la veu. Però també un recurs catàrtic, el qual permet arribar al més profund de la catàstrofe maquillant-la lleugerament, però no per això, minimitzant-la ni desfigurant-la. Gimeno, però també l’humorista Xavi Castillo, ho han demostrat una vegada més.
