Aquesta podríem dir que ha estat una setmana dura: veure impotents com les nostres serres estan en flames i saber que per molts mitjans d’extinció que es destinen no aconsegueixen aturar-ho és molt desesperant. No serà per l’esforç de tots els serveis d’extinció i emergències, però la natura ens mostra la seua fortalesa i la seua cara més virulenta. Pensar que en qüestió d’uns dies el paisatge que coneixíem ha canviat per a molt de temps, o fins i tot per a sempre, et deixa una sensació de tristesa i ràbia.
En aquests dies els mitjans de comunicació han estat al fil de les notícies, buscant l’última informació i també donant veu a experts que explicaren l’actualitat, que analitzaren les causes i sobretot que ens donaren la solució. Però el que ha quedat clar és que no hi ha una causa única, sempre és un cúmul de circumstàncies, algunes amb més pes que d’altres, algunes evitables i altres no. També és evident que no hi ha una fórmula màgica perquè no torne a ocórrer, els incendis es tornaran a produir, fem el que fem. Altra cosa és evitar o minimitzar les conseqüències.
Evidentment, no soc cap experta en la matèria i pot ser agosarat fins i tot el fet d’opinar d’un tema tat complex com aquest. Però tal com hem fet moltes aquests dies, he llegit i escoltat persones que en saben molt del tema. Segur que no és la primera vegada que ho diuen, segur que no és cap novetat per als professionals, però sembla que, una vegada més, no se’ls escolta i sobretot no se’ls fa el cas suficient. Quan hi ha una desgràcia com aquesta o qualsevol altra, la preocupació social dura mentre ocupa els informatius, una vegada deixa de ser portada, passa a un segon pla, fins que desapareix també dels nostres pensaments. Per això he decidit escriure aquestes línies, a manera de recordatori, principalment per a mi, d’allò que em sembla més rellevant del que he escoltat.
Un dels arguments que han desmuntat és que la sequera ha sigut una de les causes, quan la gran quantitat de combustible que hi havia a la serra era just per les pluges abundants, que van beneficiar el creixement de matolls i arbustos. Per exemple, a la Vall d’Ebo i la Vall de Gallinera ha plogut fins ara el 150% de la mitjana anual de la zona, i és una de les zones més plujoses de tot l’Estat. Clar que aquesta vegetació mediterrània, amb l’arribada de l’estiu, se seca i es converteixen en un polvorí. Però contra això hi ha qui demana que es netegen les serres. Significa això eliminar tota aquesta vegetació autòctona típica del nostre territori i la biodiversitat associada a ella? És més correcte demanar una bona gestió agroforestal, respectar els cicles naturals de les zones boscoses, retirar massa forestal per alleugerar la càrrega inflamable, però sobretot conservar els espais agrícoles que fan de tallafoc en cas d’incendi. En les últimes dècades s’han incrementat les zones forestals amb l’abandonament de l’agricultura i la ramaderia tradicional.
No tenim més incendis que fa anys, el que tenim és la terra menys treballada, cosa que fa que els incendis siguen de gran intensitat. Respecte a aquest tema escoltava que tenim una actitud massa proteccionista, que els incendis de baixa intensitat eviten que hi haja altres d’alta intensitat. Que no devien extingir-se o inclús planificar-los de manera preventiva. Però entenc la por de qualsevol administració que haja de prendre eixe risc: com saber que un xicotet incendi no acabarà descontrolat?
Evidentment, la prioritat era protegir les persones i els municipis, però els incendis no acaben quan s’apaguen les flames. Quan les persones tornen als seus pobles i el seu futur siga negre com la terra cremada, han de sentir que no estan a soles. Encara que també s’hauria de fer una reflexió, i sobretot una bona planificació. Igual que les ciutats tenen plans d’ordenació, s’han de posar en marxa plans agroforestals. Que estudien a mitjà i llarg termini quin territori volem i necessitem i, sobretot, que s’adapte a les circumstàncies canviants del clima i a la nostra societat.
Podem tindre la temptació d’actuar impulsivament i voler recuperar el que teníem, però a banda de ser impossible, pot ser contraproduent. Reproduir allò que ens ha dut a aquesta situació serà tornar al punt de partida.
Les polítiques contra el despoblament no estan sent eficients, la gent abandona els pobles i les terres perquè no poden viure d’elles. Quan entendrem des de les ciutats que hem de mantenir el món rural entre totes? Però açò, com quasi tot en la vida, costa diners. Si hem de pagar perquè les terres estiguen cultivades, per a fer un consum de proximitat, per a tindre escoles obertes als pobles menuts, per a fer arribar el transport públic, perquè tinguen accés a l’atenció sanitària, perquè tinguen accés a xarxa… En definitiva, si hem de pagar per fer viable la vida als pobles, es paga.
Perquè com sempre s’ha dit, millor previndre que curar, i açò és invertir en prevenció.
