No som poques les persones que hem passat per períodes en què hem començat a funcionar com a màquines, per inèrcia, perquè el món no s’atura i el sistema no para de rodar. En eixe moment és quan perdem la nostra brúixola i no aconseguim veure l’horitzó, i és quan hem de frenar i revisar com hem aplegat aquest punt per tornar a l’origen, als nostres principis.
Doncs bé, açò a escala individual és una profunda tasca d’introspecció, amb un important impacte per la reconducció del desenvolupament de les nostres vides, però què ocorre quan açò passa dins de l’Administració Pública? Es pot permetre que l’Administració, com a òrgan executor de les polítiques públiques, perda el nord? És possible reconduir la situació?
Per ser justes amb el que relataré, en primer lloc, no podem perdre la perspectiva assenyalant l’Administració Pública com a origen de tots els mals de la societat per dues raons fonamentals. D’una banda, perquè són persones, amb les seues circumstàncies, les que formen l’Administració; i d’altra, i més important, perquè ens trobem dins d’un marc on el capitalisme imperant acaba introduint les seues dinàmiques a les nostres vides i, com no podia ser d’una altra manera, també a les estructures institucionals. No obstant això, l’Administració sí que ha d’assumir la seua responsabilitat respecte a aquest fet, perquè ha de ser la intermediària i facilitadora dels progressos socials, no pot quedar immòbil davant les qüestions que van sorgint, i no es pot permetre un funcionament exclusivament executiu, per inèrcia i sense autocrítica.
Perquè el principi de subsidiarietat adquireix una enorme rellevància quan parlem de polítiques públiques locals, i perquè no sols és un terme jurídic, sinó que va molt més enllà. Subsidiarietat implica també coneixement de les realitats diverses, existència de relacions de confiança, capacitat de resposta coordinada…
Sense necessitat d’entrar a valorar cap cas concret -ja que tampoc sabria per on començar ni si es podria acabar- trobem que l’Administració ha perdut la consciència de l’impacte de les decisions que es prenen. Açò es veu clar en serveis que es trauen a licitació tot i que hi ha entitats que fa anys que dediquen els seus propis recursos a dur a terme aquesta activitat, o quan observem que les bases deixen fora entitats no lucratives per considerar que és millor opció una empresa que haja facturat X; açò són sols dos exemples que considere representatius d’aquestes rutes que està prenent l’Administració.
Perquè amb aquestes decisions (o l’absència d’elles), s’estan perdent oportunitats històriques per demostrar la viabilitat d’una vertadera aliança públicasocial, perquè una vegada més, guanya el neoliberalisme i se’ns presenta de la manera més dura.
D’aquesta manera, quan actes, activitats o jornades formatives passen a ser un espai ocupat per l’empresa més rendible, el que aconsegueixes és tindre l’oferta d’un producte, però res més que eines buides de contingut. No pot haver-hi cap impacte quan les coses no es fan de veres, quan sols es fan per cobrir la «Carta de Serveis», o per complir el check… perquè quan es perden les sinergies entre agents i funcionem com a màquines a la recerca de l’eficiència, estem perdudes i ens trobem amb un escenari desolador i esperpèntic.
Aquestes qüestions les viu de molt prop el moviment associatiu, qui es topa amb la crua cara d’una Administració que ha perdut l’ànima i on sols queda la burocràcia que s’adhereix als procediments com una cosa inherent, i que les persones tècniques i responsables acaben assumint com a propi, observant des de lluny realitats amb miopia i sense context, i promovent un complet desarrelament per part de les entitats socials.
Mentrestant, les associacions es mantenen prop de les seues realitats, dels seus objectius perquè treballen per les persones, prioritzant les cures, teixint xarxa i mantenint l’esperança que és possible un futur de sumar esforços amb l’Administració, per tal de multiplicar resultats, perquè «com de difícil seria tot si no creguérem en el que creguem», com cantava Silvio Rodríguez (La Maza).
