«Per la porta de casa passa un riu.
No té el cos transparent ni té aigües tranquil·les:
s’arrossega feixuc com un gran embalum de ferralla.
Per la porta de casa passa un riu.»
El riu del poema de Maria Josep Escrivà (Flors a casa, Edicions 62) és l’avinguda de Blasco Ibáñez de València. Podria haver estat el riu Túria si s’hagueren consumat els plans asfàltics de les autoritats franquistes. Va guanyar l’opció del riu verd, tal com han explicat recentment Carles Dolç en Del Saler al Túria (Pruna Llibres) i Aitana Guia en La rebel·lió dels vianants. El Jardí del riu Túria al centre d’una nova València (Bromera). Li ho explicava a Vedrana Lovrinović, jove traductora del català al croat i professora de literatura hispanoamericana, amb qui passejava la ciutat del riu que no du aigua, però tampoc cotxes. És una cosa difícil d’imaginar si no es veu, sobretot per a algú que ha fet el doctorat a la vora de l’imponent Sava al seu pas per Zagreb.
Claudio Magris comença el viatge pel Danubi, que recull les aigües del Sava a l’aiguabarreig de Belgrad, exposant la curiosa teoria que el segon riu més llarg d’Europa raja d’una aixeta. Com en la filologia hidràulica, la cerca de les fonts és un cabdal en la història d’un riu fet de literatura, però és, com a mínim, prou difusa perquè hi trobem, d’entrada, un conflicte entre dues fonts i una teoria ben peregrina. El Danubi és un riu que desemboca en un delta, que és com dir que no desemboca, sinó que es desfà o es multiplica just abans de desaparèixer. És difícil identificar el riu amb l’aigua inicial («¿És possible que aquests rierols del prat siguin el Danubi, el riu dels superlatius, amb una conca de 817.000 quilòmetres quadrats i els dos-cents mil milions de metres cúbics que aboca cada any al mar Negre?») i també amb el final («On acaba el Danubi? En aquest acabar incessant no hi ha un final, només hi ha un verb en infinitiu present. Les branques del riu se’n van cadascuna per la seva banda,…»).
Fa alguns anys, quan el meu fill menut a penes sabia parlar, vàrem agafar una golondrina d’aquelles que van per l’Ebre just abans del delta. A banda i banda, el xiquet només veia aigua i l’anomenava i l’assenyalava amb el dit: «aigua, aigua, aigua». La convicció infantil era irrefutable, digna del filòsof Quine, a qui també invoca Magris: «Si anem a les ribes d’un riu a llocs i en moments diversos, i cada cop assenyalem l’aigua amb el dit i diem “Danubi” —el lògic Quine, a qui es deu aquesta teoria de la definició ostensiva i dels actes repetits d’ostensió, en realitat posava l’exemple de Caïstre— arribem a la identitat del Danubi». Si el meu fill hagués dit «Ebre» encara m’hauria quedat millor el paràgraf.
La monumental aventura fluvial del professor triestí ens queda molt gran per a un riu que no arriba als dos-cents cinquanta quilòmetres de recorregut. Encara que és més curt, si el Danubi té dos noms —en les fonts antigues era Istre, fill d’Oceà i Tetis—, el Túria també, o fins i tot tres. El Guadalaviar naix als Monts Universals, com altres rius peninsulars (el Tajo, el Cabriol i el Xúquer). «Quan el riu Guadalaviar troba el Alfambra a Terol» ja és el Túria, diu Guia, si bé entre Terol i Titagües se’l coneix amb l’hidrònim àrab traduït al castellà i és, doncs, el riu Blanco. No hem anat a buscar cap aixeta mítica, però sí que hem transitat pels senders de fusta i ferro i ens hem agafat a les cordes fixades a les parets del congost del riu Blanc (el Barranco de la Hoz) al seu pas per Calomart.
Es fa difícil d’imaginar que aquella aigua alegre i saltadora siga la mateixa que després circula amb tanta calma com els visitants del Parc Fluvial del Túria entre Vilamarxant i Riba-roja, o l’aigua violenta de les crescudes, la de la riuada del 57 i totes les altres, o la que desemboca a la platja de la Pobla de Farnals per un sequiol que deu ser un dit gorrí d’un dels braços de la séquia de Montcada. El Túria no es desfà en un delta, com l’Ebre i el Danubi, sinó que es ramifica i, des de fa unes dècades, ni tan sols arriba a la desembocadura natural i fa marrada cap al port.
La gran aventura de Huck Finn i Jim, amb la picaresca del duc i el rei, amb els vapors, els rais i les canoes, amb la fugida endavant dels protagonistes cap a la llibertat és el gran monument literari al Mississipí. Igualment, el riu Congo és el camí cap al fons de l’horror on habita el cor de les tenebres en la novel·la de Conrad, transformat en el fictici riu Nung (correlat del Mekong) en Apocalypse now.
L’èpica del Túria és una altra, si és que en té. Aitana Guia explica els intents poc fructífers de convertir la Tyrin que esmenta Ruf Fest Avié en l’Ora marítima, en el bressol iber de València, però «no tenim orígens ibers», conclou. Ara bé, encara que no siga èpic ni mític, almenys el naixement de la ciutat és visitable sota la plaça de l’Almoina, on hi ha els pous fundacionals de la Valentia romana, però això és una altra història.
Curiosament, la gran aventura del Túria comença quan es queda a les portes de la ciutat, a la lluna de València, i deixa de ser riu, segons la lògica de Quine i del meu fill. És una aventura, això sí, més humana que literària, si la dicotomia és possible. Més cívica que hídrica, i ací sí que la bifurcació és clara. És aquesta aventura la que explica Aitana Guia a La rebel·lió dels vianants, un exercici de memòria i celebració del riu, també de revindicació ciutadana, que ens recorda que si el Túria no és un embalum de ferralla és perquè la ciutat (o siga els homes i les dones que hi vivien i que hi viuen) no ho vol. I això és un idea bonica.
