Insistisc en el que escrivia en calent la setmana passada: a Mazón l’ha tombat la societat civil valenciana en general i els familiars de les víctimes de la barrancada i les persones directament afectades en particular. El PP volia mantindre Mazón en el càrrec fins a les pròximes eleccions i el mateix Carlos Mazón no és que volguera això, és que volia fins i tot tornar a presentar-se. Si això no ha sigut així, és per les sostingudes manifestacions, per les enquestes i pel que va passar al funeral d’estat. Crec que tot això va acabar per palesar davant de les persones que podien fer alguna cosa que la situació no era sostenible i que el malestar anava molt més enllà de la gent polititzada d’esquerres, i, deixant a banda els irreductibles que defensarien el líder del PP encara que fos un assassí en sèrie confés, el rebuig a Mazón és transversal a la societat valenciana.
Continue creient per això una setmana després que ens hem de felicitar. Tenim dret a eixa xicoteta ració d’alegria perquè ens l’hem guanyada. De vegades tenim un problema seriós per reconéixer les pròpies victòries encara que siguen parcials i limitades en el seu abast. A Mazón l’ha tombat la gent, i això està molt bé.
Clar, això tampoc ens ha d’impedir veure la segona part del problema, implícita de fet en les condicions mateixes de l’èxit. Abans he escrit que el rebuig de la societat valenciana va ser palés per qui podia fer alguna cosa al respecte. Això està bé, però malauradament les persones que poden fer això estan a Madrid. Només des de Madrid podien fer caure Mazón. I el que és pitjor, la negociació per triar-li successor amb els que de veres manen, és a dir, amb Vox, es produeix a Madrid, amb interlocutors designats des de Madrid. Si agafar un tren de rodalia és una experiència quotidiana que a qualsevol que tinga ulls en la cara li demostra de manera pràctica que l’estat espanyol té estructura colonial, aquesta negociació n’és una demostració també pràctica però al mateix temps molt simbòlica. Els valencians no pintem fava. I no ja el delegat o delegada del govern, sinó també el president de la Generalitat funcionen de facto com a virreis.
També és de veres, per a dir-ho tot, que eixos partits centralistes tenen enfront Diana Morant, tropa fidel de Pedro Sánchez i del govern espanyol que ha demostrat una vegada darrere d’una altra que no té cap proposta per als valencians que no estiga supeditada a l’estratègia electoral estatal del PSOE. I a més, que aquests dies, cada vegada que apareixien en els mitjans les intervencions d’Alberto Ibàñez en la comissió de la dana ho feien amb el rètol “Sumar”, amb la qual cosa només ens queda Àgueda Micó, qui ho anava a dir en els temps de l’alegria madrilenya. Veurem el que dura. Creuem els dits, que possiblement a aquestes hores l’Amadeu Mezquida de torn estarà ja fent l’esborrany del seu proper article en eldiario.es o del seu proper document polític en el qual demostre com el futur polític dels valencians i les valencianes demana aliar-se amb qualsevol partit madrileny.
Parlant aleshores de transversalitats, el que sembla és que la nostra condició provincial (o colonial) sense veu política real sembla ser prou transversal als partits polítics nostrats, al de dretes per descomptat (ai, si Lluís Lúcia alçara el cap!), però també als partits d’esquerres. Vull pensar que és més transversal a la política que a la societat, i que encara que Diana Morant, Amadeu Mezquida, Alberto Ibáñez, Aitana Mas i tants altres no ho pensen així, per estratègia de promoció personal o per convicció derrotista, hi ha molts valencians i valencianes que saben que, com deia la cançò d’Al Tall, quan el foc refresque l’aigua i el gel la faça bullir, per curar el mal d’Almansa ens vindrà res de Madrid.
I si no és així, Déu que ho faça, que dirien els clàssics, i també els moderns, a jutjar pels darrers llançaments discogràfics. O millor, que el poble ho faça, com dirien altres clàssics i m’agrada més.
