Hi ha una investigació de psicologia social molt coneguda. Uns científics de la Universitat de Wellington (Nova Zelanda), van enquestar conductors i els van preguntar si consideraven que la seua habilitat conduint estava per damunt de la mitjana o per davall de la mitjana.
Aproximadament, el 80% afirmava que estaven per damunt de la mitjana, cosa impossible, només pot ser un 50%. I un 20% dels enquestats afirmaven que estaven per davall de la mitjana.
El que apunta aquesta recerca és que, estadísticament, prou gent que té poca competència en una àrea sol creure’s més competent. I algunes persones que són més competents solen infravalorar les seues habilitats, ja siga perquè el que saben ho veuen «normal» o perquè no són conscients d’allò que saben. És el que s’anomena el fenomen Dunning-Kruger, en honor als iniciadors de la recerca d’aquest fenomen.
Això és aplicable a tots els aspectes de la vida. La conclusió és que no hi ha tantes persones que són equànimes amb si mateixes.
I, per descomptat, avaluar-se desencertadament es dona en les persones que estan en política. Estan presents els dos aspectes, valorar-se per defecte i per excés. Menystenir-se sol tenir relació amb el fenomen de l’impostor que més avant parlaré en algun article.
Si algú pensa que el seu rol polític ja el fa bé, que té les capacitats adequades, per a què millorar? I com que no tenen un barem per a saber amb quina qualitat fan la seua tasca (parlar en públic, negociar, prioritzar o el que siga) es conformen amb el que tenen i després no entenen que els seus resultats polítics i electorals no solen ser els desitjats.
Curiosament, resulta més fàcil que els càrrecs que subestimen les seues capacitats accepten l’ajuda externa per potenciar-se, que un que sobreestima les seues competències.
Això ve al cas perquè a voltes em trobe càrrecs públics que són molt competents i volen formació, la veuen com una necessitat. I altres càrrecs que tenen un nivell millorable, però veuen l’entrenament com una cosa accessòria.
I, per descomptat, amb freqüència s’abusa d’assignar aquest defecte de manca de competència a altres. Si és el meu oponent polític, puc jutjar-lo més per la meua antipatia que per una avaluació precisa de les seues habilitats.
Com deia més amunt, aquest fenomen passa en tots els àmbits humans. Per exemple una volta estava preparant un opositor a Magisteri a superar certes actituds negatives. Una frase que va dir, va ser determinant: «Només em sé el 80% del temari». Un cas clar d’infravalorar els seus resultats, perquè la resta del 20% se’l sabia raonablement bé.
En conclusió, si el valencianisme i l’esquerra vol progressar adequadament, és important que els càrrecs institucionals aprenguen a ser equànimes amb ells mateixos i prenguen mesures per solucionar-ho. Tant si se subestima com si se sobreestima.
PD: D’aquesta mena de fenòmens psicològics i altres, parle en el meu llibre Deixar de ser el germà xicotet de la política. Una guia pràctica per estar en primera divisió de la política municipal. Al gener començaré el microfinançament.
Carles Porcel és capacitador de polítics i activistes.
