Els votants del Psoe no han entès res. I els de les sucursals de Sumar encara van més venuts. Al juliol, Puigdemont va parlar ben clar. Va dir que no volia negociar amb cap govern espanyol, que amb qui volia negociar era amb l’estat. A això que se’n diu Espanya, no hi mana cap partit polític i encara menys el Psoe. La gent ho hauria d’haver descobert tota sola, veient com funcionen les portes giratòries que fan que José Montilla formi part del consell d’administració Enagas o que Felipe González i Alfonso Guerra treguin bromera per la boca cada vegada que es parla de poder votar en un referèndum.
A Espanya, digué Puigdemont, els presidents del govern hi fan de pastors que pasturen les ovelles. I les ovelles, diu Puigdemont, som tots. I ell també n’és una. Però és l’ovella negra, i ho sap. Qui mana de veritat no és el pastor, ni el masover. No és Rajoy, ni Aznar ni Zapatero ni Sánchez. Aquests són només els masovers. Aquests porten només amunt i avall el ramat. Que si Pp, que si Psoe, que si l’herba és alta, que si l’herba és seca. Que si Yolanda presidenta. Que si Feijóo és de goma. Qui mana, digué Puigdemont en un moment de deixar-se anar, és el rei, que té uns jutges, un món econòmic, un món mediàtic, una església, un exèrcit. Això és el negoci. La pasta gansa. La creu d’Isabel la Catòlica. Aquest és l’estat profund, l’estat tenebrós. El deep state, direm fins i tot per als bledes que necessiten que els ho diguin en anglès.
Tots els esforços que s’apliquin a negociar amb el masover, digué Puigdemont al juliol, són esforços inútils. Amb qui s’ha de negociar és amb l’estat. I fa uns dies, després de rebre la vicepresidenta Yolanda Díaz, repetí el mateix missatge. No estem parlant, digué, de posar un pedaç per tirar endavant la legislatura. Si hi ha acord, ha de ser un acord històric. Un acord «com el que cap règim ni govern espanyol no ha estat capaç de fer realitat». Un acord impossible.
Amnistia? Com es pot parlar d’amnistia amb polítics que només pensen a conservar el seu escó, o la seva regidoria, o la seva butaqueta a la diputació, que no tenen gens de valentia per plantar cara a l’estupidesa, que quan manen s’acagallonen, que quan perden s’aferren a les despulles, que ni tan sols són capaços de compadir als qui pateixen? Com és possible que cap dels polítics valencians no hagi fet mai cap declaració a favor de Puigdemont, del conseller Puig, de Comín, de Ponsatí? És que no els importa el dolor? No els importa l’exili? No els importa la injustícia? No els importa res? Què volen? L’aritmètica parlamentària?
«No hem aguantat la posició tots aquests anys per acabar salvant una legislatura». Puigdemont parla de patiment, parla de dolor. Si al País Valencià, que encara l’entenen, li giren la cara, imagineu-vos el que passa a la Moncloa. Sánchez es deu pensar que està negociant el menú del dinar de fi de curs amb un vegetarià que té manies.
