Hi ha una dita anglesa, «no news good news», que traduïda al català i en el context actual vindria a dir: mentre no sone el telèfon mòbil, tot va bé. Jo li la deia a mon pare les primeres vegades que viatjava sola lluny de casa, quan no hi havia mòbil ni internet. Ara me la dic a mi mateixa quan els meus fills se’n van lluny. És una dita plena de sentit. De fet, els diaris i els informatius obrin sovint amb males notícies perquè les bones notícies sembla que no són noticies.
De manera que «no news good news», fins que fa uns dies va sonar el telèfon mentre feia el sopar per a sol·licitar el meu consentiment i poder operar la meua filla d’urgències amb anestèsia total. Mira per on, per fi tenia notícies d’ella des que se n’havia anat a esquiar amb els companys de l’Institut.
En principi, aquell accident estúpid no era gens greu, però sí molt escandalós, per tant, calia sedar-la i tractar de comprovar que a pesar de l’impacte visual i estètic, no hi havia mals majors a lamentar. I així fou. En resum, quatre dies i quatre nits a l’hospital amb goter, cànula i una sonda.
Quan ocorre una cosa semblant hi ha dues opcions com: posar-te histèrica i eixir a la carretera com un llamp, exhausta, jugant-te la vida després d’un dia de molta feina, o anar-te’n al llit amb el telèfon activat a la teua vora, pendent del resultat de l’operació i tractant de dormir perquè l’endemà saps que hauràs de viatjar. Òbviament, vaig optar per la segona, ja teníem prou amb un accident.
Així que l’endemà i, prodigiosament després d’haver aconseguit dormir i descansar, vaig resoldre les gestions de logística professional i familiar imprescindibles i vaig engegar el cotxe direcció Puigcerdà. No havia mirat ni la ruta, ni un mapa ni res. Cap al nord i poc més.
Reconec que, si estic descansada, llançar-me a la carretera en un dia qualsevol i de manera improvisada no em resulta pesat. És més, tinc una addicció aventurera que em du de tant en tant a deixar-ho tot i engegar el cotxe. En aquesta ocasió, però, era diferent. Tanmateix, res no m’impedia fer un viatge «relaxat» i bonic. Així que, passada la incertesa de per on tirar: el navegador em marcava una ruta fora d’autopistes i la intuïció me’n deia una altra, em vaig deixar dur pel navegador i ho vaig encertar. Vaig fer un viatge plàcid entre pobles i carreteres solitàries enmig del camp, descobrint paisatges i uns racons del Bergudà que ni hauria somiat un dia abans. I allà, de sobte, com si no res, ensopegava amb el riu Llobregat fugisser des de la finestra del cotxe, de camí al Pirineu, travessant uns paratges que hores abans no haurien aparegut en la meua agenda per res del món. Terres «llunyanes» i tranquil·les per les quals m’obria camí, amb la música d’Everything but the girl de fons, en una vesprada anodina de dimecres, amb alguns tractors pels camins, milers d’ells col·lapsant les ciutats, ciclistes que aprofitaven els darrers raigs de l’hivern, d’un hivern excessivament càlid i sec, i algun que altre caminant que estirava les cames i prenia l’aire abans de tornar a casa a feinejar o preparar el sopar. I així, penetrant el Pirineu en un dia feiner, amb els cims sense neu, secs i marrons, vaig arribar al túnel del Cadí. Ja no quedava res per posar els peus a la Cerdanya i localitzar l’hospital on estava la meua filla.
El túnel, ampli i lluminós, solitari aquell dia i a aquella hora, era una obra tremenda d’enginyeria de 5.026 metres, tan tremenda, que travessar-lo costava 18,47 euros, és a dir, quasi 4 euros el quilòmetre. Però, en part, era màgic, perquè en eixir del subterrani, arribaves a la Cerdanya, i ara el riu Segre m’acompanyava, i de segur que en qualsevol altre hivern, hauria descobert un paisatge de neu i gel.
Total, que allà estava jo, a l’altre extrem del túnel, amb el braç fora de la finestra esperant el tiquet del resguard del pagament (l’assegurança reemborsaria totes les despeses del viatge), quan el tiquet, un paperet rectangular molt fi, lleuger com una ploma, va sortir amb l’ímpetu d’un projectil i s’envolà carretera amunt, dut per la força d’un vent propi dels túnels i les carretes encanonades. I allà que em vaig quedar, amb el braç fora del cotxe, mirant la barrera que s’alçava per donar-me pas, sense saber què fer: Frenava el cotxe i eixia a buscar el tiquet o ho deixava córrer i arrencava? Però no era una mica boig i perillós eixir darrere del tiquet? I si de sobte baixava la barrera i havia de tornar a pagar per poder eixir d’allà? Quin negoci hauria fet! Què feia, doncs? I tot aquest frenesí de pensaments, només en unes dècimes de segons, em van fer concloure en veu alta: «Nena, posa primera i continua, que la teua filla t’està esperant i açò deu estar ple de càmeres, no vulgues fer el ridícul i encara menys jugar-t’hi el tipo per un tiquet». I així vaig fer, vaig riure a cor què vols i vaig agafar velocitat. No sé vosaltres, però jo em parle sovint en veu alta, em tranquil·litza i m’ajuda a prendre decisions.
Superada la conversa amb mi mateixa, superat el túnel, i després d’una mica més de ruta, vaig entrar a Puigcerdà on fou prou fàcil localitzar l’hospital. Puigcerdà és molt petit i de fet, segons com, tens la sensació d’entrar en un poble de fades, amb cases que semblen palauets i castells petits amb torres i miradors, amb un llac que presideix el centre del poble, i hotels que són viles amb jardins. Tot és tan perfecte que sembla un decorat, per sort, també hi ha un centre històric on la vida té un sabor més real i autèntic, però això no ho vaig descobrir fins l’endemà.
De moment, estava a l’hospital amb la meua filla, totes dues a soles en una habitació gran, molt gran, amb un finestral immens que donava a les muntanyes i des d’on s’albiraven les pistes d’esquí de l’estació de Masella, on feia un parell de dies ella esquiava i on els seus companys continuarien esquiant. I entre el seu dolor silenciós i discret i la tristesa de la situació, dijous les pistes s’il·luminaren de nit i allà en la llunyania estaven els seus companys, trobàvem consol en la bellesa i el silenci de les muntanyes.
Teníem tres dies de tranquil·litat per davant als afores de Puigcerdà, en una habitació d’hospital, aïllades del soroll, ben ateses, amb el telèfon majorment silenciat, galetes de xocolata i uns quants llibres. Vaig ser feliç en aquella intimitat sobrevinguda: ella ama i senyora d’un llit que controlava amunt i avall amb un comandament, jo, ama i senyora d’una butaca inclinable on vaig dormir, miraculosament, un bon grapat d’hores durant tres nits en aquella habitació amb vistes.
