Hi ha un aspecte que no sé si ha sigut suficientment remarcat sobre l’actual presidència trumpista-muskista als USA, que és com dir el govern del món. Em referisc a les patologies del duet. Desconec l’historial psicològic professional dels dos personatges, però el diagnòstic extern és prou evident. Donald Trump és un narcisista de manual i Elon Musk, segons pròpia confessió, té síndrome d’Asperger.
Són dos patologies diferents. Un narcisisme lleu, com és habitual al gremi de l’art, no té res de particular. Però en el cas de Trump Narcís es manifesta en forma de psicopatia, amb trets estudiats i definits molt clarament: fantasia d’èxit i poder absoluts, expectatives irracionals de tractament favorable, necessitat d’atenció i admiració constants i, last but not least, nul·la capacitat per a l’empatia.
Casualment, la manca d’empatia emparella el narcisista amb l’Asperger. Aquesta síndrome es caracteritza perquè el subjecte que la pateix és incapaç d’entendre el llenguatge metafòric o irònic, és desmanotat físicament, té problemes de relació social i necessita rutines poderoses. Finalment, és incapaç d’establir lligams empàtics amb els altres individus.
L’empatia és imprescindible per a viure en societat. Si no ens fem càrrec de l’estat d’ànim i els sentiments de les altres persones, això provocarà un petit cataclisme de conseqüències gens afalagadores. Però el que en una vida normal pot resultat un inconvenient, en política serà letal. D’ací a fer salutacions nazis com de broma o a proposar l’expulsió de dos milions de persones del seu territori com qui compra una hamburguesa només hi ha un pas.
Estem en mans, en efecte, d’aquesta mena de persones. L’auge de l’extrema dreta a nivell mundial pot ser llegit, a la llum d’aquestes dades, com l’emergència d’un formidable poder antipàtic (en el sentit etimològic) que busca dur a terme un programa demencial caiga qui caiga i tinga les conseqüències que tinga. Si cal acomiadar milions de funcionaris, se’ls acomiada. Si cal expulsar els palestins de Gaza, se’ls expulsa. Si cal condemnar a la pobresa milers de ciutadans, se’ls condemna. En nom de la pàtria, de la llibertat i de la vida, per descomptat.
Així i tot, la gran tragèdia de la nostra època no és aquesta. A mi personalment els ultres no em fan gens de por. El que em fa por –una por tremebunda- és com la dreta moderada assumeix aquest discurs, el disculpa, l’empara i el du al poder.
Estimats lectors: tots els qui som genèricament de sensibilitat progressista coneixem gent de dreta perfectament raonable i respectable (i, si no, és que som uns fanàtics, ultres de l’altre extrem). Aquesta gent és conservadora perquè té por dels canvis o del futur, perquè no entén per què ara les dones (o els transexuals) volen tants drets, perquè tenen unes propietats i uns estalvis i aspiren a conservar-los. Perquè, en definitiva, són gent d’ordre que simplement recelen legítimament del progrés i de les inevitables mutacions socials.
Molt bé. Doncs el que està passant ara mateix és que aquesta gent està aliant-se amb els extremistes de dreta a tot arreu, i s’hi està fusionant. És el que ha passat amb el Partit Republicà als Estats Units –la vella formació d’Abraham Lincoln-, massivament reconvertit en el Partit Trumpista. O amb la dreta tradicional argentina, francesa, alemanya, hongaresa, italiana… i espanyola. Ells, amb les seues segones i terceres residències i amb les seues Lletres del Tresor, obnubilats per les trampes de l’1%, no s’adonen que també formen part del 99%.
El que va permetre l’ascens de Hitler no van ser els escamots nazis. No. Va ser la gent d’ordre i conservadora, que va claudicar-hi. Llegiu, per favor, el volum de memòries Jo no, de Joachim Fest (Columna, 2007). Fest era un conservador catòlic alemany que, com a excepció entre els de la seua ideologia, es va atrevir a proclamar, davant els nazis, aquesta frase de l’Evangeli segons Mateu: «Ni que tots fallen, jo no!»
Ara vivim un temps molt semblant als anys 30 europeus. En aquell moment, després de la crisi del 29, l’1% de la població mundial concentrava més riquesa que el 99% restant. I, per a evitar que eixe 99% els passara a ganivet, l’1% van abonar els moviments feixistes. La culpa del malestar i la pobresa de la majoria no era dels plutòcrates: era del jueus.
Ara mateix, en 2025, el nostre 1% també vol evitar que la gent òbriga els ulls. I proclama que la culpa de tot el que va mal és dels immigrants. Per a això necessita simplement líders que no tinguen empatia. Perquè si veus un immigrant com un altre ésser humà, el castell de cartes de l’odi s’esfondra.
Penseu-hi, amics. És la meua teoria. Puc estar equivocat, però els símptomes són prou inequívocs. Venen temps molt difícils. Com deia l’actor Michael Conrad al principi de cada capítol de Hill Street Blues: «Let’s take care out there». Tingueu molt de compte ahí a fora!
