Propòsits i despropòsits

Acaba un any i, passat Nadal, ja comencen a difuminar-se els bons desitjos que ens hem donat els uns als altres: amics, companys i també coneguts -generalment virtuals- en tots els formats possibles, i en tots els idiomes que coneguem i usem. La major part d’aqueixos desitjos són, però, propòsits d’esmena -a Nadal estem més sensibles, ai!- que, potser, s’escapen absolutament de les nostres possibilitats: davant d’un món violent, desitgem pau; davant d’un món injust, desitgem equitat; davant de la pobresa, desitgem una distribució millor de la riquesa… Però resulta que res de tot això ho podem solventar els individus aïllats. Pensareu que estic polititzant el tema nadalenc, però, sincerament, el sentit comú ens diu que és només la societat -la majoria social- qui podria canviar alguna cosa per bastir un món menys imperfecte, menys dur. I no és aquesta una idea política? Doncs, sí!

El desig de millora general passa per escoltar pensadors i polítics que ens òbriguen camins esperançats, que ens facen propostes engrescadores, ja que de propostes insòlites, per absurdes, insolidàries i impossibles, ja n’estem farts. O què vos sembla la enginyosa idea de Milei que els argentins puguen cobrar el seu treball en pa o carn, com els esclaus? O, a casa nostra, que les famílies amb fills escolaritzats, famílies dedicades professionalment a un i mil treballs, hagen de conformar i aprovar la base d’un currículum escolar decidint la supressió o la gradació en què s’han d’introduir les llengües vehiculars en cada escola?… El caos, que ja albirem, s’apoderarà del futur molt prompte. I els individus, vist així, acabarem mirant-nos el melic, o pegant-nos punyalades virtuals o reals…  Sí, benvolguts lectors, els nostres desitjos i (l’altra cara de la moneda) les nostres pors, com animals socials que som, passen per la política que, si no la fem nosaltres, com va dir Fuster, serà feta contra nosaltres. 

I després del Nadal venen els Reis, i de nou expressem desitjos escrivint unes cartes a l’aire per si cau alguna cosa. Si el poder abans estava personalitzat en la figura de reis, hui en financers, empresaris i els seus imprescindibles delegats/polítics, tal volta hauríem de dirigir a aquests la famosa carta-als-reis, seguint els raonaments anteriors. O, pel contrari, ens hauríem de fer una auto-carta expressant tot allò que hem de fer per nosaltres mateixos? Què en penseu? Jo, per si de cas, faré la meua versió, breu, molt breu.

Carta als Reis:

Segons la tradició cristiana, la nostra, celebrem l’arribada de Jesús, nascut en un pessebre, de pares fugits, sense sostre…, emparats per pastors tan pobres com ells, en un gest de solidaritat entre necessitats molt més freqüent que entre els rics. Segles després, quan els regnes eren importants, entraren en escena uns reis per adorar-lo, vostés mateixos, amb regals tan luxosos que difícilment podria fer servir el nen Jesús en aquell pessebre. Tal volta haguera estat més oportú haver portat la fi de la persecució, l’establiment d’una Palestina lliure de l’Imperi Romà, i un bon taller de fusteria per guanyar-se la vida. Així que si volen fer un bon regal, senyors poderosos, recorden l’enorme quantitat de refugiats, com la sagrada família, que hi ha pel món. Potser amb el que hem dit abans en tindríem prou: que cada poble siga lliure, deixe d’estar explotat pels grans mercaders i visca en harmonia amb la seua terra i la seua llengua i cultura; que el treball deixe de ser una mercaderia en mans dels poderosos i siga la forma de contribuir cadascú a la societat; i que la llibertat de ser qui ets s’impose als estereotips que fan patir les persones. Reinventen-se vostès!

Autocarta:

Voldria lucidesa, que, potser, em falta, i no sé si el que dic és el que toca. Lucidesa per distingir el mal del bé, les propostes assenyades de les que no ho són, i poder seguir el millor camí per als meus i per a mi. Vull poder ajudar quan puga a qui puga i saber acceptar l’ajuda dels altres. I, especialment, vull força per caminar i saber triar els companys de viatge. 

Postdata: 

M’ha quedat una mena d’oració…, però què n’hem de fer? Al remat, una oració no deixa de ser una exposició de propostes d’esmena, no?… Resem!