Ha passat més de mig mes i encara no puc escriure de cap altra cosa. Li pegue voltes al cap i repasse a la cronologia de google els meus moviments d’aquell dia. Vaig travessar la pista de Silla, una carretera quotidiana per a mi, per darrera vegada poc abans de les cinc de la vesprada, unes hores abans del previst quan vaig eixir de casa aquell matí i unes hores abans que l’espai quotidià es convertira en escenari d’un malson. Aquell dia havíem inaugurat un congrés que feia mesos que preparàvem i havia quedat interromput al migdia. A mi, com a moltes persones, em va salvar la Universitat de València i crec que també un poc haver-me fet ja a la Ribera del Xúquer, la meua comarca d’adopció. Amb tots els convidats i assistents del congrés a València m’haguera pogut quedar més temps, però vaig sentir la urgència d’estar a casa, perquè un ja sap a la Ribera que en dies com aquell cal estar a casa pel que puga passar. Quantes vegades he pensat què m’haguera pogut ocórrer si m’haguera entretingut a València per voler fer més temps d’amfitrió. Quantes vegades he recordat el núvol gegant que podia veure des de la Pista de Silla, com un barret enorme, amenaçador i formidable, encara que la vertadera amenaça corria ja a aquelles hores perpendicular a aquella carretera barranc avall.
Crec que eixa és una experiència compartida amb molta gent estos dies dels qui ens vam salvar aquella nit terrible del 29 d’octubre, que si no vam estar allà en el pitjor moment va ser una qüestió de sort, perquè la catàstrofe ha assolat els nostres espais, perquè les més de dos-centes persones que han mort són la nostra gent i transitaven els mateixos carrers que nosaltres, les mateixes carreteres que nosaltres. Perquè, a més, tots i totes coneixem persones que estaven allà, que són d’allà, que viuen allà, com l’estimada Imma Cerdà, com el benvolgut Enric Lluch, ambdós d’Algemesí, amb els quals vam contactar després, i encara em sembla que haver-los trobat en aquell context va ser un somni, un malson, alguna cosa que no pot ser, que encara sembla que no pot haver sigut. Guarde al mòbil la fotografia que em va enviar el meu fill des de Catarroja on havia anat a ajudar un amic de la seua colla, i de vegades la mire, i em dic que no pot ser que eixa foto me la va enviar el meu fill des d’un balcó que podria ser perfectament el del meu admirat Vicent Olmos, veí de Catarroja, gran home de la nostra cultura, del nostre país.
De vegades em desperte i per un moment pense que puc agafar el tren de rodalia, el que passava a les 8.11 per Sollana, que he d’afanyar-me per no perdre’l. No em puc queixar, ho sé, però el trencament de la quotidianitat ens arriba a tots i totes. Trobe a faltar i fins i tot maleir els retards i cancel·lacions del tren de rodalia, compartir complicitat a twitter amb altres viatgers i viatgeres atrapats en un d’aquells trens atapeïts que arribaven lentament, és cert, però arribaven, a l’Estació del Nord.
Tampoc, és clar, no puc traure’m del cap l’indigne president de la Generalitat, el seu comportament durant aquella vesprada, el fet que fins i tot s’atrevira a queixar-se de la Universitat, que ens estava literalment salvant la vida, minuts abans d’anar-se’n de dinarot. No puc oblidar la seua misèria moral, ja fent els seus negocis amb amiguets de l’ànima i concentrat només que a salvar el cul, que més de dos-cents morts no interrompen la seua carrera política. Tampoc, és clar, puc oblidar el rei Felip VI tancant l’entrada als voluntaris per fer-se campanya d’imatge i gaudir del turisme de catàstrofe. Ni tampoc la immensa distància que ens separa una vegada més de Madrid, del poder central que ens administra amb displicència, assolellada colònia, peons dels escacs del poder, pintorescos cocaïnòmans, que diria el bufó de capçalera de l’esquerra madrilenya per felicitar-nos el 9 d’octubre des del seu programa prime time de servei públic.
(Una altra cosa és la solidaritat de la gent, horitzontal, de Catalunya i d’Andalusia, i de Galícia i de Mallorca. Això em retorna una fe antiga quasi oblidada que a hores d’ara no sé com nomenar. Iberisme, que dirien els clàssics, ves a saber, ara que el meu vell federalisme trontolla. Només el poble salva el poble; només els pobles salven els pobles. El puntelló al tauler ha de trencar les jerarquies, els dumpings fiscal, la cort i els cortesans).
I ho confesse. Hi ha vegades en el passat que m’he desesperat. Pels bouers, potser. Per l’obstinat costum de votar els cacics. Pels somnis de grandesa que van apariats moltes vegades amb la necessitat de ser reconeguts per l’amo que ens detesta. Per les monyiques amb banderes monàrquiques en aquells trens de bon matí que ara enyore. Però hui sent que tot això té igual. Perquè he vist el fang en carrers que són com els carrers del meu poble, dels meus pobles, del de naixement, Paterna, i del d’acollida, Sollana. Perquè és la meua gent la que està patint, la nostra gent, amb la qual compartim destí i penúria. Perquè fins i tot la seua obstinada submissió al cacic, al senyoret immoral al qual fan president de la Generalitat i està pegant-se un dinarot mentre s’ofeguen, i cada paraula dels dies posteriors demostra sense lloc a dubte que li té igual, em produeix una profunda i amarga compassió. I si sona superb no m’importa perquè aquesta compassió que em puja per la gola és autèntica i m’arriba de molt lluny i de molt endins i el que em recorda és que soc part del meu poble, que el seu destí és el meu, com va demostrar-se de manera palesa i brutal la vesprada-nit del 29 d’octubre. I per això enmig de tot també m’ompli d’orgull que les mentides del mentider més cínic ja no colen. El fatalisme valencià pastat per mil derrotes, per tantes repressions i revenges del poder, des de la vella Germania, la memòria de Vicent Peris, i de l’Encobert, que mai acaba de tornar. L’escepticisme secular i resignat que de vegades encara deixa pas a la ràbia i aleshores llança fang al senyoret, llança fang al rei, als cortesans, i al virrei.
«Embriac d’amor llenço el puny al vent», deia una cançó que cantàvem en llunyans 25 d’abril a València. Ja veus. Estos dies m’ha tornat a la ment aquella cançó i aquells dies i aquelles nits. No estàs sol. No tingues por. Aquells somnis de col·lectivitat. Sempre han estat ahí, per molt que intel·lectualitzàrem. I este sentiment de ser poble arrossegat pel vent de la història, d’estar a la mercé de gent sense escrúpols que ens menysté, este recuperar la presència tangible del subjecte col·lectiu, de la gent que creua ponts i camina decididament, me’ls ha retornat vívids, com en aquelles nits de primavera de la joventut, i al mateix temps madurats per la perspectiva vital, enfortits per haver travessat decepcions i escepticismes. Propietats de la pena, va escriure el mestre.
El que ens queda al remat és este amor dolorós i amarg, però més vívid que mai, tan intens com quan era més intens, pel nostre país, per la nostra gent, pel nostre poble. Que mereix malgrat tot altres governants. Malgrat tot mereix governants que no els menystinguen, que no tinguen la perspectiva extractiva i classista ni del senyoret, ni de l’arribista, ni de Madrid ni de l’assimilat a Madrid que vol fer mèrits. Això ens queda, per ara. Estimar-nos com a poble. Si bé es mira, no és poc.
Embriac d’amor, llance el puny al vent. Era bonic, allò.
