Cemil Tașkesen ha estat condemnat a quatre anys i dos mesos de presó. Fa uns anys es va fer famós perquè la policia turca el detingué per haver-li dit a la presidenta del partit IYI: “Això és Kurdistan”. El van acusar de “propaganda terrorista”, però l’alliberaren poques hores després de la detenció. Cemil Tașkesen era botiguer a Sêrt. El cas arribà al parlament turc. El diputat Ömer Faruk Gergerlioğlu, del Partit Democràtic del Poble, li demanà al ministre de l’Interior si estava prohibit pronunciar la paraula “Kurdistan”. El mateix Gergerlioğlu a penes feia uns mesos que havia sortit de la presó, on havia anat a parar també acusat de “propaganda terrorista”.
Els jutges turcs han estat pacients. Han deixat passar uns anys i ara han condemnat Tașkesen per uns altres fets, que segons ells van tenir lloc fa més de nou anys. Els fets que els tribunals turcs consideren ara delictius tindrien relació amb la difusió d’unes imatges on es veien unes excavadores destruint les tombes d’uns militants del Partit dels Treballadors del Kurdistan. Tașkesen degué expressar alguna mena d’ira en els comentaris que acompanyaven les imatges. O, simplement, desaprovació. Evidentment, les lleis turques permeten considerar que també això és “propaganda terrorista”. Però aquesta vegada han preferit acusar Tașkesen d’“amenaçar” el president Erdogan.
No he vist la notícia de la propera entrada a la presó de Cemil Tașkesen en cap diari europeu. L’estat turc fa més de cent anys que persegueix obstinadament els kurds. I no ho fa només amb els tribunals i l’abús del seu peculiar “estat de dret”. Hi ha kurds també a l’Iran, l’Iraq i Síria. A tot arreu pateixen situacions complicades. Però també tenen una extraordinària capacitat de resistència. La llista de polítics kurds assassinats pel règim iranià dels aiatol·làs és extensa. Saddam Hussein ordenà l’extermini de la població kurda del nord de l’Iraq en la campanya d’Anfal. L’única vegada que els kurds han sortit de manera insistent en les notícies dels canals de televisió d’arreu del món era perquè l’exèrcit iraquià utilitzava armes químiques contra ells.
Al nord de l’Iraq, amb tot, quan Saddam Hussein començà a entrar en conflicte amb els Estats Units, els kurds aconseguiren una autonomia regional prou àmplia. Ara bé: els turcs van aprofitar el desori que seguí la invasió nord-americana de l’Iraq per a establir desenes de bases militars en aquella àrea. De fet, tenen ocupada una part del nord de l’Iraq, que anomenen la “Zona prohibida”.
A Síria, durant la guerra civil recent, que va provocar milions de refugiats, els kurds van plantar cara a tots els exèrcits i hi van establir una Administració Autònoma del Nord i l’Est, que l’exèrcit turc no va parar d’atacar. En el pacte a què es va arribar per a posar fi a la Guerra de Síria, ara fa un any, s’acordà iniciar diàlegs entre els kurds i el nou govern sirià. Però aquesta mateixa setmana hi ha hagut enfrontaments a la ciutat d’Alep, després que el ministre d’exteriors turc visités Damasc. El govern turc pressiona el govern sirià per impedir la consolidació d’una regió autònoma controlada pels kurds. I no li importarà reiniciar la guerra a Síria.
