Diu Jesús Mosterín en la seua Història de la filosofia que aquesta «sorgí independentment en tres zones distintes i distants del nostre planeta l’Índia, la Xina i Grècia. En els tres llocs i al mateix temps (al segle VI aC i següents) observem l’esforç dels primers filòsofs per alliberar-se de les tradicions del pensament arcaic i substituir-les per una especulació més lliure». Limitant-nos a la nostra tradició occidental li he dit l’actitud científica –el títol de l’anterior article-, a la determinació dels pensadors grecs que intentaven desempallegar-se d’explicacions mítiques arrelades en un sentit comú d’època, que personificava en deïtats les forces, causes, motius…, justificant així tot el que ocorria en el món i la vida.
Quant a la concepció del cosmos, l’esfera assolí un paper notable amb observacions com la curvatura de la volta celeste que s’endevina en l’evolució dels estels i les constel·lacions, les trajectòries del Sol i de la Lluna i les seues formes redones, el contorn circular de l’ombra dels eclipsis… A aquestes i altres observacions s’hi pot afegir el descobriment que l’esfera és la forma que conté el màxim volum per a una superfície donada. L’esfera assolí una significació especial.
També la circumferència maximitza l’àrea que pot envoltar un perímetre donat, i permet la marxa eterna sobre la seua trajectòria tancada. Un moviment incessant propi de la perfecció i immutabilitat de la circulació dels astres en el cel a partir de la Lluna i més enllà, pensaren. Contràriament, el món sublunar era canviant i corruptible, i tant la composició com les lleis que el governaven eren diferents. Possiblement, raons estètiques, la insuperable simetria d’una trajectòria que equidista en tot moment del seu centre, com la circumferència, s’instal·la en el sentit comú dels savis de l’època. I coneixent l’el·lipse, una corba que s’obté en seccionar obliquament un con, no consideraren que fos prou excel·lent per la seua cosmologia.
S’imposà una visió del cosmos que seguia uns quants principis que ja no serien qüestionats fins al Renaixement. Entre ells tenim que la Terra, redona, es manté immòbil al centre de l’Univers, i que els astres es mouen uniformement, en trajectòries circulars al voltant de la Terra. Uns principis influenciats pel sentit comú d’època que, a partir de l’experiència ordinària, no concep la Terra movent-se a través de l’espai. Segons pareix, Plató (segle V-IV aC) hauria demanat(1) el seu deixeble Eudox de Cnidos que tractés d’explicar els moviments observats dels astres fent ús solament de moviments circulars de translació perfectament regulars. El que es coneix com el mandat platònic.
Aristòtil (segle IV aC) concep un cosmos d’esferes concèntriques, d’èter celestial(2), que transporten, encastats, cadascun dels astres coneguts orbitant la Terra. El cosmos acaba en l’esfera dels estels fixos. Més enllà del cosmos, el primer motor, que Aristòtil denomina déu, pensament pur que sols es pensa a si mateix, diu, «essència eterna, immòbil i distinta dels objectes sensibles»(3), i que considera necessari per a moure les esferes. Coherentment amb l’actitud científica inaugurada en Grècia, res a veure amb cap déu de la mitologia grega ni de cap religió, ni que es preocupe pels assumptes dels humans, un déu filosòfic, podríem dir.
El mandat platònic originà una distinció entre cosmologia i astronomia, amb la primera tractant de descriure la naturalesa de l’univers i la segona de justificar les dades observables (posicions, trajectòries, duracions…) relatives als cossos astrals, i fer-ne prediccions. La cosmologia amb un caràcter realista i l’astronomia amb un tarannà instrumental, els enunciats de la qual no necessàriament havien de ser vertaders.
Hi hagueren propostes alternatives que, desenvolupades, també hagueren pogut justificar les observacions. Heraclides Pòntic (segle IV aC) contemplava la rotació de la Terra i el moviment de Mercuri i Venus al voltant del Sol, amb aquest orbitant al voltant de la Terra. Aristarc de Samos (segle III aC) considerà una hipòtesi heliocèntrica amb els planetes –la Terra un planeta més– orbitant al voltant del Sol i amb la Lluna orbitant la Terra. Foren propostes perdedores. Violaven greument –especialment la d’Aristarc– el sentit comú d’època i la ciència que generà.
Qui més èxit tingué seguint el mandat platònic fou Claudi Ptolomeu (segles I-II dC). Jugava amb l’avantatge que quan visqué disposava de millors instruments, de millors i més amples col·leccions de dades, la geometria i la matemàtica havien experimentat progressos, incloses les seues contribucions, i comptava amb l’impuls que li donà al debat i la investigació la comunitat erudita nascuda a recer de la biblioteca d’Alexandria.
Amb la caiguda de l’Imperi Romà, l’Església catòlica esdevingué l’entitat global i centralista més important a occident. Amb el seu influx, els primers segles de l’edat mitjana representaren un retrocés en la separació entre àmbits religiós i científic establert per la cultura grega. La ciència quedà subordinada a la religió. La cultura musulmana fou depositària, durant un temps, de les obres dels filòsofs grecs que pogueren rescatar. Textos que arribaren a Occident a través de les expedicions de les croades i de les traduccions d’erudits musulmans com l’andalusí Averrois (segle XII), traductor i estudiós d’Aristòtil i Plató.
Ja en mans dels teòlegs cristians, la filosofia aristotèlica fou fusionada amb el dogma. Es coneix com la síntesi escolàstica, i Tomàs d’Aquino (segle XIII) fou el principal exponent. Conceptes aristotèlics com el primer motor és usat(4) per a demostrar l’existència de Déu, però a diferència d’Aristòtil –que possiblement hauria objectat, un déu omnipresent, atent i actiu, en tots els assumptes humans.
Simultàniament, un nou sentit comú que desembocaria en el Renaixement anava obrint-se pas. Un naixent antropocentrisme que, apreuant l’home i el seu potencial, es bellugava enmig de l’excessiu control diví sobre tota activitat humana, de la demesia teocèntrica de l’edat mitjana. Aquell vent també bufava entre les ments científiques que tractaven de deslliurar-se del corset que representava la subordinació de la raó a la fe, de la ciència a la religió…
(1) La petició, recollida pel filòsof neoplatònic del segle VI dC Simplici de Cilícia, es considera una llegenda plausible.
(2) Un cinqué element absent en el món sublunar format pels quatre elements (terra, aigua, aire i foc).
(3) Aristòtil, Metafísica XII, 7.
(4) Tomàs d’Aquino, Summa Teològica , primera part, qüestió 2, article 3.
