Procaç. Prototip d’un nacionalista espanyol

De trobar paraules que signifiquen moltes coses se’n diu polisèmia, segons diuen els lingüistes. Endemés, si són adjectius qualificatius i trobes l’idoni per aquella que es vol dir, com acostumava a fer l’escriptor insigne Josep Pla, hom pot anar a menjar-se un plat de sopa o una truita, i si de cas després, enrotllar una cigarreta i fumar-se-la. Per trobar-ne «procaç», la qual encapsa-la el títol d’aquest article, un servidor no només faria allò que enraona el mestre Pla, sinó que botaria foc a una traca amb masclet final, per a seguidament acostar-me a la meua parròquia i tractar de conjuminar el rector perquè voltege les campanes.

Procaç, comparada amb el seu significat, es convindrà que és una finor, ja que el diccionari indica també que és desvergonyit, insolent, atrevit (una altra finor), especialment pel que fa al parlar. Si busquem procaços entre les persones en general que opinen de política sense tindre massa coneixements sobre ella, les trobem a orris entre les més ignorants; un servidor de vegades també peca d’això. Pel que fa als aprenents de polítics, hom troba prototips entre els nacionalistes més irredempts, els quals enalteixen un imperi perdut i, a més a més, que no estan disposats a perdre més colònies, sovintejant dir hui en dia encara allò de «per l’imperi fins a Déu» i cercar entusiastes escolans.

Lògicament, Hitler, Mussolini i Franco són, entre altres, els botxins nacionalistes més excel·lits del segle XX per les seues maneres i fets. Tots trets n’han fet de ben grosses a força d’aprofitar-se de febles i pobles i balafiar la seua ignorància per posar-los la por al seu si i a les butxaques, i endemés també deixar un reguitzell enorme de nacionalistes que combreguen i actuen com ells, amb l’ideari i fets ben procaços, els quals els trobem resant rosaris o amenaçant a qui no pense com ells.

Parlar-ne de les «epopeies» dels procaços resultaria una tasca inacabable, i d’ací a uns mesos quasi extenuant, perquè ara mateix sovintegen de tal manera que fent menció d’elles diàriament, la retafila aplegaria a l’altiplà i tornaria per la seua quantitat. Però, no vos espanteu, només en citaré a continuació en paràgrafs successius unes quantes malifetes recents, els protagonistes de les quals són individus i indivídues que, potser, probablement coneixeu:

Diari la Veu del País Valencià, per obra de Manuel Lillo Usechi, ens va informar el 2 de gener proppassat, que Vox apartava personatges valencians de la Cavalcada de Reis de València ciutat, i la regidora de Festes del Cap i casal Mónica Gil, ho va justificar perquè volen “preservar la innocència dels xiquets”. I ho faran amb personatges de la Bíblia, però sense personatges nadalencs de tradició valenciana com la Missatgera Caterina, el Patge Miquel i el Senyor Carbó, manifestant de bestreta que estaran La Bella i la Bèstia, Aladdin, la Malèfica, Harry Potter o la Sireneta que els pareix que sí que en tenen, com tampoc en tenen i aparegueren, Harry Potter i obres de Disney. Una censura i discriminació infamant com el Micalet de la Seu.

Amb un cinisme que fa feredat un dels lemes exposats foren el de fomentar la lectura, com ens conta Vilaweb. I als efectes també va desfilar el del Quixot, i a més a més amb personatges emprats de la Fira d’Albacete de l’any passat. Lògicament, la decisió va originar allaus de queixes, així com burles a les xarxes socials. Per acabar-ho d’arredonir, l’Ajuntament de València va disposar de més de dues mil cadires de pagament pel recorregut de la cavalcada fins al carrer de Navarro Reverter a l’entrada de la plaça de l’Ajuntament, quan fins a l’any passat s’aconseguien per sorteig. Es convindrà que són, en açò dels esdeveniments, uns cracs. I la senyora Català, amb perdó, exercint d’escolaneta d’amén.

Com que l’Ajuntament de València, segons ens conta Joan Canela a Diari la Veu del País Valencià, el 3 de gener, comunicava a les entitats organitzadores de la Cavalcada de les Magues, la negativa a concedir-los permisos pertinents, que estaven demanats des del 13 de novembre, van tindre la barra de comunicar-ho deu dies abans del dia assenyalat pels organitzadors, els quals qualificaren la decisió de «censura», amb els peregrins motius del resultat de dos informes tècnics desfavorables, un de la Policia Local i l’altre de l’àrea de mobilitat; els responsables de tots dos el regidor Jesús Carbonell. Per la meua banda, afegir que si a un servidor li digueren de cognom Català i Carbonell, la cara em cauria a trossos de la vergonya. Però com de barra en tenen per a donar i vendre, avant va el carro.

Beatriu Cardona, en nom de plataforma de la Festa de la Infantesa a banda de qualificar els arguments en contra de l’autorització, va manifestar que són «excuses tècniques per a una censura inadmissibles», i en va relacionar sis punts específics per desmuntar-ho, afirmant al mateix temps que «els carrers són dels valencians i valencianes i no de l’Ajuntament». Tot i que l’article 9 de l’Ordenança municipal reguladora de l’espai públic, indica Joan Canela, que l’article 9 de l’ordenança, de l’època de Rita Barberà, concedeix a l’equip de govern municipal «caràcter discrecional».

Per la meua banda, em permet recordar que el mot «discreció», d’on deriva discrecional, segons AVL, és la facultat de decidir o d’obrar segons el propi juí; una altra accepció, indica la quantitat o la manera que cadascú vol, i una altra, l’actitud de qui parla o actua amb prudència o reserva. Queda clar que per mi aquesta última descripció, no se n’adiu amb el tema que tracte en el present article.

Per seguir parant esment de com les gasten el voxejadors i els seus socis de govern ací al País Valencià, l’àrea de Cultura de l’Ajuntament d’Oriola en mans d’ells després de 25 anys dotant la Fundació Miguel Hernández de la ciutat, pel premi de poesia que duu el seu nom, elimina una ajuda de 6.000 euros destinada a dotar les despeses del Premio Internacional de Poesia Miguel Hernández – Comunidad Valenciana, que també col·labora. L’autor del despropòsit, o no, veges tu a saber, el senyor Gonzalo Montoya al·ludeix allò que li pareix per a justificar-se. Tot i que l’alcalde d’Oriola, Pepe Vergara, manifesta que s’esmenarà el tal despropòsit. Ja veurem quan, veure també per a creure. Cal recordar que l’Ajuntament d’Oriola nodreix el premi, si fa no fa, de fa més de 25 anys, ja fos d’un signe com d’un altre.

Una altra ben grossa: Vox torna a l’Ajuntament de Valencià 17.000 euros que li reclamen des de la Intervenció Municipal, per la qual cosa i com a excusa afirma que els diners eren en una altra caixa i no s’havien gastat. El Reglament Orgànic del Ple Municipal vigent prohibeix taxativament el fet, fonamentat en la llei sobre finançament de partits. Cal dir que el digital elDiario.es recavant informació del compte oficial del grup, al 16 de juny del 2023 només hi havia 1.800 euros. Els de Vox insistiren a dir que tot i que no estaven al compte oficial, ho eren en una altra caixa, la qual cosa de totes totes estaria renyit en el dit Reglament del Ple Municipal.

Acabe amb una altra de ben grossa: l’edil del PSPV al poble de Montcada (l’Horta-Nord), Feliciana Bondia, va rebre el 21 de desembre proppassat, després de dues dècades de normalitat al consistori, de Queral Trigo, de Vox, un gest amenaçador en un ple municipal, consistent en la simulació d’un tret al cap de Bondia. Entrant a l’any nou, l’1 de gener, va rebre així mateix un correu signat per un tal «Hèctor Florez», que deia «Yo espero que a ti te vuelen la cabeza como hacían los etarras con quien también os lleváis bien». Convé dir que ningú no sap qui és el tal «Hèctor Florez». Tot relatat per Lucas Marco d’elDiario.es el 5 de gener. És de suposar que Bondia de Montcada, com ha dit anirà directa a la caserna de la Guàrdia Civil. Espere i confie que li facen cas i tot li vaja bé.

Comptat i debatut, de moment, si davant d’aquestes formes i fets no s’aturen, aquesta Comunitat de Veïns, d’ací a ben poc, semblarà ser casa Pepe «Excrement» o veges tu a saber, per no dir una cosa més lletja.

Versos del nostre estimat Vicent Andrés Estellés, extrets de Pobles del Mural, antologia del Mural del País Valencià, a cura d’Honorat Ros i Pardo i editat per l’AVL, titulat «Vora el barranc del Carraixet»:

«Vora el barranc del Carraixet hi ha un taronger d’amargues branques: penja una collita de màrtirs d’una mort amarada i pobra. Vora el barranc del Carraixet, enterrament de caritat, la funesta llum foradada i les rebentades pupil·les.»