D’un dia a l’altre hem passat dels paraigües i la rebequeta, al ventall i les sandàlies. De la impaciència perquè arribara el bon temps a les súpliques perquè la calor es modere. De l’insomni vinculat a les preocupacions a l’insomni associat a les altes temperatures. Sí, de sobte la calor s’ha instal·lat al nostre dia a dia amb intenció de quedar-se. D’ací no res també ho faran les vacances escolars i amb elles els drames familiars per a atendre treball i xiquets alhora. Amb la mateixa facilitat amb què es multipliquen les possibilitats als aparadors de les fruiteries, ho fa el nerviosisme associat al repte de fer front a la conciliació familiar.
També, així de ràpid esclaten temptacions diverses que la calor disfressa de necessitats, però que no sempre ho són tant, i com no, els compromisos socials. Mire el calendari i ja no tinc un sol cap de setmana lliure de compromisos fins a setembre. Afortunadament, tots desitjats, en tant que un dels majors privilegies de l’edat és renunciar al que és prescindible sense remordiments ni traumes. Ser conscient que pots passar a encapçalar el llistat d’asocials sense que t’afecte és meravella pura.
A partir del cinquanta la fórmula és ben senzilla: prioritzar i disfrutar. La resta, tot comparsa.
Però si hi ha una cosa que em fascina de l’arribada del bon temps és la necessitat de la gent d’abocar-se a l’exhibicionisme sense control. Especialment a les platges. I no ho dic per l’exposició al sol, i als ulls de la resta, de cossos espectaculars i abdominals de vertigen, sinó per altra mena d’exhibicionisme, el que ve associat a tots eixos matalassos unflables que okupen la zona de bany i limiten els nostres moviments en l’aigua.
Comença la calor i amb ella l’espectacle que fa que les nostres platges s’òmpliguen de dònuts gegants, cignes descomunals, pinyes excessives… tot en una competició encoberta per a emportar-se totes les mirades i el primer lloc en la classificació de ridiculesa absoluta. I així presencie el primer cas de la temporada que m’obliga a deixar la lectura que portava entre mans per caure hipnotitzada davant l’espectacle. No puc evitar caure rendida davant una parella que, de moment, sense èxit tracta de domesticar un cigne rosa que, amb tota seguretat, supera en volum algunes esglésies romàniques.
Sense poder evitar-ho, allò que estava pensat per a ser un espectacle d’ostentació passa a convertir-se en una autèntica comèdia. Els riures dissimulats del principi han evolucionat a carcallades al mateix ritme que els esforços d’aquella parella per a imposar la seua voluntat a un cigne unflable que sembla declarar-se en rebel·lia absoluta. Un cigne unflable segur de dominar la situació, que ha passat a ser qui controle la voluntat dels seus propietaris, per més que ells s’entesten que siga a l’inrevés. Intent rere intent que acaben finalment amb una fugida voluntària del cigne mar endins. Un exemple d’escapisme en tota regla que implica la frustració d’aquells domadors en potència i que ara obri totes les possibilitats per a un simple matalàs que ha optat per imposar la seua voluntat. Un poc com eixe esperit que ha de ser prioritari en les nostres agendes. El que ens porte a fugir d’allò no desitjat per a dirigir-nos lliurement cap on s’orienten els nostres desitjos reals. Perquè al final tot va d’això, no de sobreviure, sinó de viure! I per descomptat, per no deixar que ningú controle ni dirigisca els nostres moviments i la nostra voluntat.
