No he seguit amb molt d’interés el judici contra el Fiscal General de l’Estat. En principi em semblava una cosa un poc surrealista i molt enrevessada, i sentia que, com va dir un il·lustre pseudofederalista hui caigut en desgràcia, m’agafava lluny. Hem patit tant de lawfare per aquestes terres, jo diria que des del judici contra l’assassí de Guillem Agulló que tan bé reflectia la pel·lícula dirigida per Carlos Marqués-Marcet en 2020, o potser des d’abans, que els problemes d’aquest respectable senyor m’agafaven massa curat d’espant. Però reconec que té un punt divertit, una mena de recargolament de la poca vergonya, veure la parella d’Ayuso, Alberto González Amador, en la posició d’acusador i de víctima. Supose que a Pablo Casado l’haurà divertit també des d’on estiga després des de la seua defenestració. Isabel Díaz Ayuso i qui l’envolta estan ungits, semblen vertaderament intocables.
Després, encara m’han divertit més les reaccions escandalitzades de l’entorn del PSOE, dels mitjans de referència i dels seus polítics, molt astorats pel que es veu, sorpresos i escandalitzats. Podria tindre la temptació de compadir-los si no me’n recordara del xicot aquell canari de les rastes i la satisfacció, o almenys la manca de reticències, amb la qual Meritxell Batet el va expulsar del parlament. O de Ximo Puig aprofitant estratègicament la persecució contra Mònica Oltra, en un moviment que al remat resultà suïcida també per a ell. O del judici contra els responsables del “procés” i particularment del judici contra Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. O de Tamara Carrasco i els suposats CDR terroristes., O dels xicons d’Altsasu. O, abans, d’Egunkaria i del jutge Baltasar Garzón, al qual ara algun desmemoriat o ignorant volia posar d’exemple de no sé quina cosa, i aleshores vinculava al terrorisme qualsevol cosa que sonara a euskera. I totes eixes coses al PSOE li semblaven molt bé, exemples de l’impecable i exemplar funcionament del nostre ordenament jurídic, quan no aprofitaven per a pegar ells el colpet de gràcia, com els casos ja referits de Ximo Puig i Meritxell Batet. I és que es veu que es pensaven que també treballaven per a ells.
Això passa a més en plena celebració dels cinquanta anys sense Franco, dels cinquanta anys de llibertat, com he arribat a llegir, com si el dia de la mort de Franco haguera passat alguna cosa més que la mort del dictador, com si no s’haguera posat en marxa la màquina successòria prevista per a l’ocasió, com si la transició de la llei a la llei no haguera transformat institucions, inclús mitjançant l’expeditiu mètode de canviar-les de nom, sense afectar l’estructura, una cosa especialment perceptible a la judicatura, als caps de la judicatura especialment. Tota una ironia dramàtica que no crec que siga casual. L’altre dia, en una tertúlia de la SER, el mateix matí del 20 de novembre, sentia opinions que fregaven la justificació del colp d’estat del 36 i el blanquejament del tardofranquisme, reconeixent implícitament així que la transició havia sigut possible en bona part gràcies al tardofranquisme, per a, a continuació, glossar les meravelles de la nostra democràcia homologable a no sé qui i tota la retòrica habitual. Recorde que algú va dir que es va desnugar el que Franco creia que havia deixat nugat. I aleshores venen els jutges i t’ho desmenteixen. Nugat i ben nugat, amb límits clars i infranquejables.
Sí que és de veres que, si es pensa bé, impressiona que la maquinària judicial es gire contra el PSOE. És un poc com dir-los que ja està bé, que s’acabà la festa i que mana qui mana. Però fa molt que pense que la principal garantia per a l’estabilitat d’aquesta Restauració borbònica és el PSOE, l’esquerra amable i sensata, que declara emfàticament (i amb notables volantins retòrics) la seua fidelitat a la monarquia, que desperta esperances en l’esquerra, però per a reconduir-les en diversos actes de pesoització. PSOE i PP semblen la versió renovada del vell turnisme, la garantia que les aigües sempre aniran pel seu llit, amb els límits ben marcats. Per això, descarregar tota l’hostilitat del poder real (reial també?) contra la pota esquerra, llevar-se les màscares de manera tan òbvia, podria tindre un punt autodestructiu. És tant com dir que la democràcia molt bé, però a condició que manen els que han de manar, sense concessions ni tan sols cosmètiques, i un diria que fer evident això, que reconéixer que l’emperador va nu, que el sistema perfecte que ens hem donat entre tots és tan sols una mascarada perquè governen els senyorets de sempre, l’oligarquia cortesana d’un país oligàrquic, i que semble que això és el que vol la majoria, no hauria de ser una bona idea, però ves a saber. Potser pensen que ja no fa falta guardar les formes.
El regnat d’Alfons XIII va acabar amb una dictadura militar, no sé jo com li agradaria a Felip VI que acabara el seu. El torn sense torn, en el qual sempre governen els mateixos, no sembla viable a llarg termini. O sí, qui sap. Entre la gent que traga, la gent que genuïnament li agrada i que els altres no tenim ni mitja bufetada, potser és això, que pensen que tot està tan nugat i ben nugat que ja no els fa falta ni el PSOE i la seua modernitat, la seua retòrica de faré per a després no fer però sostindre l’esperança, que la xerrameca aquella de la monarquia republicana i tot això ja no cola i que tampoc els fa falta ja i, per tant, ja no són inevitables les mínimes concessions. Una monarquia de veres, amb un rei colèric i una reina eloqüent, i un primer ministre inequívocament d’ordre, o una presidenta sempre amb la consigna en la boca i una parella molt hàbil en els negocis, que no haja de pactar amb perifèrics, que potser amb el tema aquest d’Hongria i tot el merder que tenen muntat a la Unió Europea ja li té igual tindre una dictadura de facto en el sud d’Europa. Que, al cap i a la fi, una bona dictadura que sotmeta els pobles ibèrics produeix una estimable placidesa, que va dir el pròcer, i la placidesa és bona per a l’ordre, i l’ordre és perfecte per a poder anar de vacances i prendre el sol. Una bona dictadura de facto amb les màscares caigudes, amb les bambolines a la vista, i també les cordes, eixes cordes nugades i ben nugades de l’Espanya que al remat és una i no cinquanta-una, i capital Madrid, i gran, ande o no ande, i tan lliure com sempre ho ha sigut, és a dir, ja se sap, molt en els discursos, els lemes i les consignes, però en la realitat poc. O gens. Per a prendre canyes i poc més.
