Fa uns anys vaig escriure un article titulat “La tirania de l’anglès”, no anava en contra de l’anglès, no estic en contra de cap llengua, intentava demostrar la fal·làcia, usada per gent interessada, de llengües útils (castellà, anglès) enfront de llengües inútils (las lenguas regionales). També qüestionava com defensaven les bondats del bilingüisme (castellà/ anglès) manipulant vergonyosament el que diu La Carta Europea de les llengües regionals i minoritàries.
Com deia Vigdís Finnbogadóttir (expresidenta d’Islàndia) preocupada per la supervivència de l’islandès, llengua amb pocs parlants, davant altres llengües foranies com l’anglès:
“La llengua és el canal que ens porta als nostres orígens i a les nostres arrels, a la història passada de la nostra família i de la nostra nació. Privar els individus del seu coneixement és com negar-los l’accés a aspectes importants de la seua existència.”
És cert, em direu, que l’islandès té a favor seu que té un estat propi, estatus molt diferent del de les llengües sense Estat, com és el cas de la llengua catalana, basca i gallega. Per això, nosaltres tenim una Constitució i uns Estatuts d’Autonomia que protegeixen -no com ens agradaria- les diferents llengües pròpies que enriqueixen un estat plurinacional i plurilingüe com és el nostre. Tanmateix, cada vegada més, es demostra que eixa protecció no està ben assegurada, que és molt feble i mostra les escletxes d’una debilitat democràtica congènita.
Només un exemple recent que avala la meua afirmació: Les darreres setmanes hem assistit, entre atònits i incrèduls, a les amenaces proferides per una presidenta autònoma si en la Conferència de presidents autonòmics es fera ús de les altres llengües oficials del territori espanyol. Amenaçant en abandonar-la si es parlés en las “lenguas regionales”. Amenaça que va complir quan el president d’Euskadi parlà en basc, i no tornà a la reunió fins que no es començà a parlar en castellà. Quan, acabada la Conferència, com a xiqueta malcriada i malhumorada, intenta justificar la seua decisió, es fa evident que compta amb el suport, sense fissures, de presidents autònoms que tenen llengües pròpies, diferents del castellà, que són també llengües oficials en les seues respectives Comunitats Autònomes, i es corrobora que, la seua mala educació i falta de respecte, no tindria cap conseqüència política, tot el contrari.
Una representant del poble, pagada amb diners públics, lluint orgullosament la seua ignorància i mala llet, passant per damunt del què diu l’ article 3.3 de la Constitució: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Tot aquest sainet sense conseqüències polítiques de cap tipus, normalitzant fets i actuacions que, fa pocs anys, haurien estat absolutament reprovats per tota la classe política, indica la mala salut democràtica que estem patint.
Ara mateix, hi ha partits polítics que porten en el seu programa que l’única llengua vehicular en l’escola ha de ser el castellà. Són els mateixos partits que s’omplin la boca defensant la Constitució Espanyola, serà que no l’han llegida. No ens podem quedar callats i haurem de tirar d’argumentaris per posar fre als atacs que estan rebent, des de molts governs de PP-VOX, les llengües oficials.
Hem d’argumentar, defensar la importància de totes les llengües per minoritàries que siguen. Són molts els estudiosos, lingüistes i intel·lectuals d’arreu del món que ens faciliten arguments per contestar els que ens diuen “provincians” per defensar una llengua que, al seu parer, és inútil.
Com diu Amin Maalouf, escriptor-historiador libanès, que viu a França:
“Només si creiem que totes les cultures són igual de dignes, tindrem dret a valorar-les i fins i tot a jutjar-les.
En el present segle hem d’escollir entre dues visions d’un possible futur:
Una: Una humanitat dividida en tribus planetàries que lluiten entre si, que s’odien però que, per efectes de la globalització s’alimenten cada dia del mateix brou indiferenciat.
Dos: Una humanitat conscient del seu destí comú i unida al voltant dels mateixos valors essencials, però que segueixen desenvolupant, més que mai, les expressions culturals més diverses i més pletòriques, que conserva totes les seues llengües, totes les seues tradicions artístiques, la seua sensibilitat, la seua memòria i el seu coneixement.”
Jo, personalment, em quede amb aquesta segona visió del món. És l’única opció que ens podrà salvar de la barbàrie.
I, seguint el mateix raonament, Carme Junyent, professora de lingüística a la Universitat de Barcelona, que malauradament ja no es troba entre nosaltres, ho explica molt bé al seu llibre El futur del català depèn de tu.
“Totes les llengües són la realització d’una capacitat humana universal. Cada llengua combina els elements d’una manera diferent, i així es genera la diversitat. Quan reduïm les llengües – i això cada dia ho fem més, en la ciència per exemple (utilitzant preferentment l’anglès) – es perd molt de coneixement produït en aquestes llengües, i això no fa sinó reduir les possibilitats de la humanitat.
Estem acostumats que ens expliquen el mite de Babel com una maledicció: els homes volien construir una torre que arribés fins al cel i Déu va multiplicar-los les llengües perquè no s’entengueren i es dispersaren per tota la terra.
Què fa la humanitat quan té una llengua i prou? Només se li acut de construir una torre per ser com Déu. En canvi, la creativitat arriba quan hi ha aquesta suposada maledicció, que en realitat fa aparèixer moltes coses diverses.”
M’agrada la creativa explicació que fa la Carme Junyent de la riquesa que suposa la diversitat lingüística. Per això, no podem permetre que desaparega cap llengua més. Nosaltres podem lluitar per la nostra, la del nostre racó del món. Quan una llengua mor se’n van molts dels coneixements que vehiculava i la cultura de tot un poble. Desapareix una manera pròpia i única d’eixe poble d’explicar la realitat. La diversitat no és una amenaça, l’amenaça és quan una única llengua s’imposa sobre les altres.
Segons investigacions del Grup d’Estudis de llengües amenaçades (GELA) totes les llengües en perill d’extinció que s’han anat salvant, formen part de societats multilingües, i les que finalment s’han perdut, s’han extingit, formaven part de societats bilingües amb una llengua predominant.
Al llibre que acabe d’esmentar de la lingüista Carme Junyent, hi ha una frase que el travessa: “Les llengües no tenen cap tendència natural a morir. Si moren és perquè els seus parlants han deixat de parlar-les” . Així de senzill, quan mor una llengua tots en som culpables, fins i tot el darrer parlant d’eixa llengua. Quants pares i mares, avis i àvies coneixem que són valencianoparlants però parlen en castellà els seus fills o nets? Si foren els darrers avis serien els culpables d’haver deixat morir la llengua.
La dissolució per indefinició no és un final impossible per als pobles, i menys quan aquesta dissolució és activament estimulada des de fora i des de dins.
El País Valencià, ara mateix es troba en eixe moment crític, en mans d’uns governants que lluiten activament per la dissolució del valencià en tots els àmbits. Sé que no ho aconseguiran, però no és suficient confiar que això no passarà. Siguem proactius. Parlem sempre en valencià, fem-lo útil, sense complexos. Reivindiquem amb contundència el nostre dret a usar-lo en qualsevol àmbit de la vida social. Estem emparats per la legislació estatal i autonòmica, per la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada en 1948, per la Carta Europea sobre les llengües regionals o minoritàries, aprovada en 1992, per la Declaració Universal del Drets Lingüístics aprovada a Barcelona el 1996. No podem permetre que tant d’esforç per guanyar llibertats, quede en paper mullat.
