Un començament de curs qualsevol i, a hores d’ara, la secció de foment i ús del valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), estaria expectant i esperançada de continuar rebent projectes de centres educatius per a participar en la IV edició del Premi Carme Miquel per a fomentar l’ús del valencià als centres escolars.
Les anteriors convocatòries van ser molt ben acollides, i cada any anava pujant exponencialment la participació. No era un premi més, des de l’AVL es volia incentivar l’ús oral del valencià a les escoles, es volia premiar el treball dels centres educatius que s’esforcen dia a dia perquè el valencià forme part de la vida escolar, però sense limitar-se només a l’espai de l’aula. El valencià hauria d’estar present al pati, als corredors, als menjadors escolars, al transport escolar, a les activitats extraescolars, a les reunions del professorat, a les tutories, a les reunions amb les famílies. És per això que l’AVL volia valorar i premiar projectes, activitats i metodologies que ja s’estigueren aplicant, que plantejaren una transversalitat en tot el centre, que incidiren positivament en l’ús oral del valencià de l’alumnat, però també, moltes vegades, en les famílies que, davant un projecte immersiu que revaloritza l’ús de la nostra llengua, se senten impel·lides a participar-hi i a posar en valor.
Aquest premi també pretenia ser un altaveu per donar a conèixer les bones pràctiques en centres que, ben segur, podrien ser conegudes i aplicades per altres centres. En definitiva, pretenia aconseguir un efecte multiplicador que abastés tota la nostra geografia, com així va ser en les anteriors convocatòries, on de nord a sud, incloses les comarques castellanoparlants, hi van participar.
Tampoc el nom del premi era una cosa menor, Carme Miquel era, per damunt de tot, mestra. Una mestra del País, que creia fermament en la necessitat de treballar cada dia amb compromís, i que feia seues les paraules de Joan Fuster: “Qui estima el País, no fa qüestió de llengua”. Posant el seu nom al premi, homenatjàvem tots els mestres del País.
Si ara entreu a la pàgina web de l’AVL trobareu que el IV Premi Carme Miquel ha estat “desconvocat per causes pressupostàries”. No vull entrar en les qüestions pressupostàries -sabem qui en són els responsables-, ni en partides o línies nominatives afectades, només vull reflexionar sobre el fet concret i el que podem esperar si continuem en mans d’un govern que intenta destruir tot el que ens dona sentit i significat com a poble diferenciat. Un govern que és capaç d’anar en contra de la Constitució espanyola, l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Un govern que té una presidenta de Les Corts que és capaç d’escriure “¡Vamos por buen camino!” si es retallen les activitats que l’AVL ha estat organitzant cada any per complir el seu mandat estatutari. Que el portaveu de Vox a Les Corts diga que l’objectiu és asfixiar l’AVL i, eixa amenaça no tinga conseqüències legals, és incomprensible! I no passa res? Aquest és un govern indigne, que no ens mereixem i que contamina i perverteix tot allò que toca.
Sí, ja sé que devem “respecte institucional” a qui ens governa, però el respecte s’ha de guanyar i no es pot respectar qui no respecta, a qui té el deure de governar respectant els manaments constitucionals i no ho fa.
El premi Carme Miquel no s’hauria d’haver desconvocat. Era un premi que anava molt més enllà de qualsevol activitat, ja que tenia un efecte multiplicador en la promoció de l’ús del valencià, un dels objectius principals de L’AVL i, a més, feia visible la tasca dels docents, pràcticament l’últim bastió que ens queda en la defensa de la llengua. Era un premi que posava la mirada en l’acció, la pedagogia i el valor de la nostra llengua.
Però això el PP-Vox ho sap molt bé. El seu objectiu està clar, saben que l’educació és una pota fonamental en la normalització lingüística i cultural del nostre país i posen tots els entrebancs per desprestigiar i desmotivar la tasca dels docents que defensen la nostra llengua i compleixen la llei. Ho tenen clar i no pararan si no els parem. No els donem la satisfacció de sentir-se guanyadors, de sentir que han ocupat i ens han vençut en la nostra pròpia casa.
Aquest estiu he llegit articles i un parell de llibres sobre llengües minoritzades com la nostra. Tots, malgrat el pessimisme de les estadístiques, tenen un punt d’optimisme. Tots ens diuen que les polítiques lingüístiques per elles mateixes no ens salvaran, només ens pot salvar el manteniment i el reforç de la llengua on encara es parla habitualment, però també tots coincideixen que la llengua minoritzada ha de ser llengua de coneixement, que siga prestigiada i útil. Per això, perquè el Premi Carme Miquel prestigiava la llengua i la feia útil a ulls de tots els centres que la presenten al seu alumnat com a primera llengua i llengua de prestigi del territori on habiten, el premi Carme Miquel no ha de ser desconvocat.
