He tornat a Praga 33 anys exactes després de la meua primera visita. Va ser a l’abril del 1990, a pocs mesos de la caiguda del règim comunista. Aquella Praga té molt poc a vore amb la d’ara. Per començar, llavors era la capital d’un país que no tardaria a deixar d’existir: Txecoslovàquia. En 1993 Txèquia i Eslovàquia se separarien de comú acord, posant punt final a una convivència forçada pel resultat de la Primera Guerra Mundial, en 1918.
Durant la Pasqua del 1990, Praga era una ciutat somorta i opaca, estranyament solitària. A la plaça de Sant Wenceslau i en molts racons impensats quedaven les empremtes de la revolta del 1989, que va fer caure el sistema podrit sorgit de la invasió russa en 1968: ciris pels estudiants morts, cartells amb càndides proclames europeistes, fotografies de Vaclav Havel. Els carrers apagats, els aparadors buits, els edificis –bellíssims- ennegrits per dècades de desídia. Com vaig escriure llavors (al dietari publicat després amb el nom de Les hores fecundes), les botigues generosament nodrides amb les obres completes de Dostoiewski –o de Lenin- i ni un míser pot de préssecs en almívar.
Una capital exhausta per l’esforç alliberador, que encara no sospitava que, amb els anys, es convertiria en un dels nuclis turístics més importants d’Europa. De moment, però, a la plaça de la Ciutat Vella (Stare Mesto) no trobàvem ni un sol restaurant on poder dinar dignament. Per fi, vam descobrir una taverna molt ben camuflada, gairebé oculta. Era el lloc on els parroquians, tots locals, consumien tristament un plat de carn de porc amb xucrut. El cambrer només parlava txec, així que li van fer entendre per ensenyes que volíem menjar el mateix…
Més de tres dècades després, tot ha canviat a l’antiga capital de Bohèmia. Ara és el centre boiant d’una maquinària molt ben engreixada per sadollar les típiques demandes dels visitants, que hi acudeixen de tot arreu del món. Tota l’arquitectura està primorosament restaurada i el centre és ple de gent. En realitat, havia tornat al lloc un parell de vegades més als anys 90. Ja en aquell moment els canvis eren ben perceptibles: els americans se n’havien fet assidus a milers, el diner fluïa i la bellesa d’ambdós costats del riu Moldava –travessat per l’imprescindible pont de Carles- començava a lluir amb un esplendor de candeletes.
La Praga d’ara mateix és un viver ideal per als restaurants italians (sempre tan espavilats), però també per a locals on l’excel·lent cuina txeca finalment s’ofereix dignament al forà. El meu preferit: U Dvou Velbloudu, al carrer Kozná, a pocs metres de la plaça de la Ciutat Vella. Un lloc on menjar un bon Gulasch (estofat de carn i vedures assaonat amb paprika) amb boles de farina, un coll de porc o una cuixa d’ànec increïblement tendra. Tot regat amb la cèlebre cervesa txeca i, de postres, un apple strudel (pastís de poma). Una gastronomia que deixa poques opcions als vegetarians, tot siga dit.
Com a novetat en aquesta quarta visita a l’urbs, em va sorprendre la proliferació de locals amb tota mena de productes cannàbics: cerveses, vàpers, gels, píndoles… No n’hi ha una ni dos: n’hi ha desenes tot al llarg del centre històric. També s’ha generalitzat el costum –tan americà o anglosaxó- de proposar (de moment només proposar) deixar un percentatge taxat de la factura en forma de propina. Com la moneda de la República continua sent la corona (no s’han integrat en l’euro), la circumstància propicia un canvi prou avantatjós per als qui procedim de països on impera la moneda europea.
Ningú enyora la Praga del 1990: jo tampoc. Però la impressió suscitada per aquestes capitals invadides pel turisme internacional és la d’un cert dejà vu. El cos és txec, però l’ànima s’ha venut a un interés superior. Alguns hi fan un excel·lent negoci, no cal dir-ho.
Sense dubte ara Txèquia és un país ric i com Praga continua sent una de les ciutats més boniques del món, aquesta beutat ha de produir alguna mena de benefici superior. El viatger, atònit i absort, no sabria dir-ne quin.
