La llarga i fosca nit de la dictadura franquista va capgirar —i de quina manera!— l’hegemonia de l’ús social del valencià a la ciutat d’Elx durant bona part dels anys 60, i sobretot dels 70, en benefici del castellà. La consigna «el valencià ha de ser reclòs a casa» anava directa dels estaments públics als privats, de la política a l’educació i de l’educació a l’espai religiós o esportiu. No hi havia àmbit públic que no es desaprofitara per al conreu del prejudici lingüístic i l’abonament del menysteniment del valencià a tot el terme municipal.
Aquesta situació es complicà molt més arran del creixement industrial de la ciutat, que serví de reclam a onades d’immigració que s’instal·laren a Elx, on els elevats matrimonis lingüísticament mixtos propulsaren l’abandonament de la llengua. En conseqüència, tot plegat (consigna política i manca d’instruments per a vertebrar lingüísticament no sols els nous habitants sinó també els oriünds) trasbalsà el paisatge lingüístic tradicional elxà de manera que la substitució lingüística a favor del castellà campava còmodament arreu.
Amb tot, és curiós com la vida dona oportunitats i ben prompte la intelligentsia local en prendria consciència i reaccionaria sota el guiatge d’Antoni Bru i Josep Maraldés, d’una banda, i de tot un moviment cultural (Clubs d’Amics de la Unesco, Esbart Elx Folk, cursos de valencià…), d’una altra, per resumir-ho breument.
A més, de seguida la ciutat d’Elx fou pionera a disposar del primer traductor oficial de valencià al sud i dels primers cursos de formació lingüística per a funcionaris. I no sols això, ho tornà a ser en l’aplicació de la immersió lingüística a les escoletes infantils de la mà de Tudi Torró i de mestres que hi creien. De seguida aquestes experiències es difongueren d’Elx estant a la resta de centres educatius de poblacions del voltant i més enllà de la línia Biar-Busot com l’única experiència vàlida i efectiva a fi d’aconseguir que les futures generacions foren competents comunicativament en valencià.
Pel camí, s’hi assoliren altres fites: un reglament de normalització lingüística —al qual El Tempir contribuí de manera cabdal en la seua redacció i aprovació—, la creació de l’Oficina de Promoció i Ús del Valencià (l’actual AVIVA d’Elx), els premis literaris Ciutat d’Elx, col·leccions d’estudis locals com «Temes d’Elx», el Festival de Teatre i Música Medieval, la Comissió Municipal de Normalització Lingüística, la retolació urbana exclusivament en valencià, etc.
Si sociolingüísticament «els 80 se’ns prometien moderadament feliços (…), malgrat la timidesa creixent de la major part de la classe política valenciana», en paraules de Joan-Carles Martí, primer president d’El Tempir, a hores d’ara gran part d’aquell patrimoni a grans trets s’ha balafiat en mans d’una dreta anorreadora de la llengua pròpia i d’unes esquerres (l’estatal i la valencianista) que han intentat cobrir l’expedient en uns casos —no sempre de manera efectiva— i en altres han estat encantats de conéixer-se: la valencianista no pressionava l’estatal per anar més enllà en política lingüística i l’estatal vivia còmodament sabent que la llengua no seria un problema per al govern de coalició… Si fa no fa com durant les dues legislatures del Botànic al capdavant de la Generalitat Valenciana.
Ara la corporació local és en mans del govern del PP i Vox, la dreta extrema i l’extrema dreta, d’ençà de les darreres eleccions locals de 2023. I, com sempre, Elx, com el País Valencià, en matèria de política lingüística, és exemple de la faena del matalafer, la de fer i desfer. Efectivament, PP i Vox han decidit derogar el Reglament de Normalització Lingüística per al municipi d’Elx i el seu Ajuntament, aprovat el 1997, que era aplicat amb més pena que glòria en legislatures anteriors, per un altre Reglament, el de cooficialitat lingüística del municipi d’Elx, que pretén ser fal·laçment exemple de respecte i d’igualtat entre les dues llengües oficials: la pròpia del municipi i del país, és a dir, el valencià, i l’estatal, el castellà.
Fet i fet, no cal dir que aquest nou reglament s’erigeix en nom d’unes sacrosantes llibertats, la individual i la d’expressió, que diuen defensar PP i Vox. I ja sabem per experiència històrica que, quan la dreta extrema i la ultradreta s’institueixen en els únics defensors i intèrprets de la llibertat, realment es converteixen en autèntics inquisidors de la manera d’entendre-la envers aquells que no combreguem amb els seus ideals i interpretacions. Tenen un sentit tan privatiu com alhora excloent de la llibertat tal com fan exactament amb la Constitució o amb la memòria democràtica. En definitiva, l’àmbit municipal no deixa de ser un reflex de la política autonòmica del Consell actual.
Parlem clar. Aquest nou reglament no pot igualar el que en la pràctica és desigual. Ara per ara, no hi ha un tractament igualitari de les dues llengües oficials en cap àmbit públic. Per tant, un autèntic reglament hauria d’establir mesures de discriminació positiva a favor del valencià des de l’equitat, des de la justícia social, a fi i efecte que tot valencianoparlant tinguera assegurada la llibertat d’adreçar-se a l’administració local i ser atés en valencià en qualsevol punt del terme municipal. En altres paraules, és seguir la mateixa senda que es recorre a l’hora de posar punt final a les pràctiques discriminatòries amb aquells grups socials vulnerables (dones, ètnies, races, diversitat funcional o d’identitats i gènere, etc.), que poden ser minoritaris o minoritzats —el valencianoparlant n’és un de minoritzat, i al ritme que anem pot ser minoritari en poc temps al País Valencià—, a fi d’aconseguir una autèntica igualtat d’oportunitats o de ser iguals entre iguals.
No obstant això, quan la futura norma fa servir expressions com «en la mesura del que siga possible» o «sempre que siga possible» o «no siga possible usar ambdues llengües», realment el govern local obri el camí a la desigualtat en detriment del valencià. Compte! I no és que el reglament que vol derogar assegurara una igualtat impecable —perquè El Tempir en la seua proposta de redacció propugnava sempre l’ús del valencià tothora a l’administració local, encara que l’esquerra en la seua aprovació va aigualir-la amb un parell de «preferentment»—, però negre sobre blanc no negava el caràcter de llengua històrica i pròpia del valencià a Elx i respectava la toponímia menor únicament en valencià. En fi, amb aquest reglament som davant una mostra més de reescriptura de la història —PP i Vox són uns negacionistes professionals— per tal de rematar el valencià, una vegada més, tal com faran amb la memòria democràtica en la futura Llei de concòrdia autonòmica o en la reforma del passeig de Germanies d’Elx conservant la creu franquista (que tota l’esquerra local en 8 anys no va tenir la valentia de tombar, com sí que ocorregué a Callosa de Segura). No oblidem que la dreta no s’atura per fer imperar el seu relat i, quan no, retorç la realitat (o la percepció d’aquesta), la desfigura, l’adultera, fins a fer-la coincidir amb la seua fal·làcia històrica, ajudada pels mitjans de comunicació estatals. Tot el que fan és desinformar per manipular l’opinió pública.
Per altra banda, governar sempre suposa transformar la realitat del teu país, comarca o municipi. A dir veritat, PP i Vox ho tenen claríssim i no han desaprofitat cap oportunitat durant aquest primer any per a aconseguir-ho. No enganyen mai: compleixen el que prometen. Un bon exemple n’és aquest futur reglament que volen aprovar i que paradoxalment incompleixen cada dia abans d’aprovar-lo. Ja sabem que una cosa és el que diuen i una altra el que fan. Tot és paper mullat. Ara bé, de cara als ciutadans, han d’aparéixer com a campions d’una llibertat hipòcrita i cínica. Per contra, l’esquerra local que ha governat l’Ajuntament no ha anat més enllà de fer les polítiques lingüístiques de sempre, quan demogràficament i socialment Elx canviava i requeria noves accions i actuacions. El Tempir ha dit en alguna ocasió que si el valencianisme, el que ha tingut poder en la corporació local, haguera posat tant d’interés en el valencià com a l’hora de fer carrils bici, a hores d’ara ens trobaríem en una altra situació política. Parafrasejant el politòleg Ferran Requejo, ser progressista en àmbits com el social o el mediambiental no és garantia de ser-ho en l’àmbit lingüístic o nacional valencià. Ni en l’esfera municipal ni en l’autonòmica. Ni de bon tros en l’estatal. Escandalitzar-se ara pel que fan PP i Vox quan no s’ha fet el que tocava fer en el seu moment també és vergonyós i ben lamentable. I ho pagarem car com a societat, sobretot lingüísticament i culturalment.
A més, amb aquesta futura norma, pretendre canviar tota la retolació urbana, ara monolingüe en valencià, per una altra de bilingüe —òbviament, primer en castellà, perquè és la llengua de l’Estat, poca broma, i perquè ningú tinga cap mena de dubte de quina llengua ha de ser subsidiària (o subordinada) de l’estatal—, és un pas més cap a la inanitat i la irrellevància de la llengua pròpia i, al capdavall, un nou exemple de supremacisme lingüístic. Que el PSOE local diga que hi està d’acord per boca del seu portaveu, perquè a l’Altet ja ho van fer ells davant les reiterades peticions d’El Tempir perquè es canviara eixa retolació bilingüe i s’harmonitzara amb el criteri de la resta de la retolació municipal, és d’una incongruència total i absoluta. Quina és la raó que justificava que a la resta del municipi la retolació urbana fora només en valencià i a la partida de l’Altet fora bilingüe durant les dues legislatures anteriors de l’esquerra? Per què els partits a l’esquerra del PSOE van callar? Calia fer aquestes declaracions i donar ales a les pretensions del PP i Vox? I un apunt. D’ençà que la retolació urbana és monolingüe en valencià a Elx —i parlem de començament de la dècada dels 90— no hi ha hagut cap controvèrsia social, no hi ha hagut cap rebuig social aclaparador que demanara aquest canvi. Ha estat assumida amb total normalitat per la immensíssima majoria social il·licitana. La valencianofòbia del PP i Vox no té límits.
I per acabar, el passat 25 de juny es va aprovar inicialment el Reglament Orgànic de Cooficialitat Lingüística del Municipi d’Elx amb els vots favorables de PP i Vox, l’abstenció del PSOE i el vot en contra de Compromís. S’obri ara un període d’al·legacions abans de la votació final per a la seua aprovació definitiva. El Tempir en presentarà totes les que calguen. Aquells que vulguen poden enviar-nos les seues al nostre correu electrònic (infoeltempir@gmail.com) i també les presentarem conjuntament. De la mateixa manera, cal ser hàbils també per a reaprofitar aquest nou reglament a l’hora de fer-lo servir en contra seua en cada incompliment lingüístic que facen. Què demanem a les esquerres locals? Coherència i no actituds mel·líflues. El PSOE hauria d’haver votat des de bon començament en contra per una qüestió d’integritat i perquè hi ha uns mínims de dignitat lingüística que han de ser transversals en tota l’esquerra. No cal ni que en parlen entre ells. Es defensen conjuntament i prou! Quina errada! I als altres? Ai, els altres! Voten en contra del reglament i, tot seguit, al següent tuit del partit fan servir el castellà. Jugar al fifty-fity no acontenta ningú. Aquesta praxi lingüística no és d’ara. És de fa dècades. De fet, s’ha exportat del sud a tota la coalició i s’ha estés als partits que la conformen. En moments tan delicats com els que vivim lingüísticament, ens calen referents íntegres en valencià per a les generacions d’ara i les futures. Però fa l’efecte que no ho entenen ni ho volen entendre. Tot ben garbellat, ací no hi ha més camí que treballar (picar en pedra foradada), persistir amb resiliència i congruència. Això també és aplicable a tota l’esquerra quan governa i quan és a l’oposició. O això o, de manera indirecta, aquests partits contribuiran a l’amnèsia lingüística que vol inocular l’equip de govern local.
Josep Escribano ès president d’El Tempir.
