Hui observe amb més preocupació si cap, després del resultat electoral a Itàlia, el que passa a casa nostra. No per esperat m’ha semblat menys preocupant, la ciutadania no s’equivoca, però sí que passa factura a les mentides, els incompliments, el postureig, la incompetència i vota per castigar o, senzillament i massivament, no vota. I en part és això i no altra cosa el que ha passat a Itàlia i el que pot acabar passant ací.
Sembla no preocupar massa a cap dels partits polítics que formen part del mapa electoral valencià, però tampoc d’arreu de l’Estat, la cada vegada més gran desafecció de la ciutadania respecte de la política i dels instruments que la fan possible. Desafecció que es manifesta en una, cada vegada més, preocupant abstenció. I açò evidentment ocorre amb la col·laboració d’alguns mitjans de comunicació del sistema, no ho oblidem, els quals tampoc incideixen massa en les seues anàlisis en aquest aspecte i això és, almenys al meu entendre, també força preocupant.
Ara estem immersos a casa nostra en el festival aquest de les «primàries» i serà d’això del que parlaré i no de gestió. Quan estudiava jo batxiller, a la classe de filosofia, ens explicaren el terme «fal·làcia» i això exactament és en el que s’han convertit les primàries dels partits polítics, en un procediment que, sota l’aparença de la participació i la transparència, amaga tot el contrari.
M’agradaria equivocar-me, però de la confecció de les llistes pot dependre també que el resultat siga un, o un altre; que continuen els governs dits de progrés, o no. Del que hagen d’oferir els i les integrants de les llistes i del lloc que ocupen en aquestes, pot dependre que l’endemà de les eleccions el disgust siga o no majúscul.
Confeccionar llistes que responguen a amiguismes, correlacions de forces dels distints partits, corrents, famílies…, a interessos espuris i/o personals ja no té cabuda en una societat a la qual se li ha venut amb discursos grandiloqüents tot el contrari.
Calen llistes que es puguen defensar públicament, que responguen a una avaluació seriosa de la feina feta a l’administració o fora d’ella, amb fites que siguen mesurables, sobretot si els integrants de les llistes han governat, i per als que no, una solvència que faça que els qui hem d’anar a depositar el vot tinguem clar que no l’estem llançant al fem.
La societat està madura, ja no existeix el vot per a toda la vida, tu vens una idea, un missatge i promets unes coses a la ciutadania, que li resoldràs uns problemes, que faràs açò i allò i, si no compleixes, l’electorat et gira l’esquena i directament no et vota.
Crec que hi som a temps, o potser no, però crec que alguna ho havia de dir.
