Una vegada més comence l’any envoltada de calendaris que he anat acumulant al llarg dels últims dies. Alguns han arribat per correu postal, altres me’ls han entregat personalment i també n’hi ha d’aquells que algú ha deixat damunt la meua taula de treball esperant que l’endemà foren una sorpresa. 

Quasi podria estrenar un calendari cada quinze dies d’ací a final d’any, o empaperar les parets del despatx amb ells. Fulles i fulles repletes de dies en blanc, de mides i característiques diferents. Amb espai per a anotacions al costat de la data, sense espai per anotacions en cap lloc, amb festius marcats en roig, amb alguns festius marcats en roig i altres en verd depenent del caràcter de la celebració, amb format menut, amb format XL, amb fotos, sense fotos, amb frases motivadores o sense cap motivació, amb publicitat implícita de l’empresa de torn… Fins i tot, amb santoral i sense santoral, que a mi com que no em fa massa paper, però per a alguns continua sent un requisit primordial.

No sé la resta, però jo el primer que mire en encertar calendari és com caurà enguany el meu aniversari. Tampoc és que el meu aniversari vinga associat a una festa descomunal, però sempre em fa ràbia complir anys entre setmana perquè ja sé que passarà sense pena ni glòria. 

Poca cosa més em preocupa en estrenar calendari i any. Supose que només demane arribar al final altre any més, i la resta ja, que vaja fluint segons ho determinen els dies. 

L’únic objectiu que m’he marcat enguany és ser l’ama del meu temps i no al contrari. No sé si serà massa pretensiós, però una de les poques coses bones que porta el final d’any és que fas balanç de què has deixat enrere, i recompte de què has perdut «presumptament» per falta de temps. Temps no compartit amb gent amb qui realment t’abellia. Temps que ha quedat en un no res per atendre altres ocupacions que hem considerat imprescindibles, fonamentals, necessàries, essencials, indefugibles… i que en realitat, segurament, no ho eren tant. O no almenys per al nostre benestar emocional.

Propostes i plans que ajornem amb un «vaig a veure si ho arregle perquè no em dona la vida», «tracte de buscar temps i concretem»…

Buscar temps? Com si el nostre temps estiguera emmagatzemat al fons d’un calaix, o com si el tinguérem esperant al congelador al costat dels tuppers i les hamburgueses, o a la caixa dels adorns nadalencs hivernant fins que arribe de nou el seu moment. Com si no depenguera de nosaltres, sinó que nosaltres depenguérem d’ell. Com si no tinguérem dret a elegir què fer amb ell, com distribuir-lo i amb qui. Com si viure no fora necessari i tot haguera d’estar supeditat a «complir». Complir amb els horaris, amb el treball, amb les reunions, amb els compromisos, amb les tradicions, amb les normes, amb l’establert, amb el que s’espera de nosaltres… amb tot excepte amb el que realment ens vinga de gust. Oblidant així que la vida va del que nosaltres vulguem que vaja i no del que ens imposen els altres o del que ens imposem nosaltres mateixa per agradar als altres. Oblidant que, si hi ha temps per a les obligacions, també n’hi ha d’haver per a la devoció, perquè només això ens salva.

El meu regal estrela d’aquestes festes ha estat un xec amb temps il·limitat per a compartir junts en aquest 2025. Perquè en definitiva, els únics amb qui hem de complir és amb nosaltres per més que de vegades, coste adonar-se’n. Perquè el temps simplement passa, no espera que el busquem. Perquè posposar sempre és perdre.

Més notícies
Notícia: Irregularitats en els exàmens a la banda municipal de Castelló de la Plana
Comparteix
Una funcionària reconeix que la prova pràctica la van puntuar persones que no estaven presents als exàmens
Notícia: L’originalitat de l’Eixample de València
Comparteix
Amb aquesta maniobra amb l’escaire i el cartabó, l'Eixample de València se situava conceptualment entre els eixamples de Viena i Barcelona, com una mena de síntesi entre tots dos, si se'm permet la simplificació —i l'exageració.
Notícia: Éder Jai Benidorm: del culte a la pilota al culte a Jehovà
Comparteix
L'edifici té capacitat per a més de 2000 persones
Notícia: Nadal valencià: tradicions teatrals i altres formes espectaculars (i IV)
Comparteix
Jaume Lloret i Esquerdo aprofundeix en la representativitat característica de les festes de Nadal al País Valencià

Comparteix

Icona de pantalla completa