El passat dia 14 de desembre vàrem mantenir la primera reunió de la territorial de Decidim a l’Horta després de la DANA. Trenta-cinc dies després de la catàstrofe criminal que enfonsà per a molt de temps les comarques afectades i la resta del país ens vàrem ajuntar per fi. Havíem participat en multitud de reunions en línia, en comissions de treball específiques i ens havíem mobilitzat plegats als blocs de Decidim en les manifestacions, però encara no havíem mantingut una reunió formal i serena en un espai net i en condicions.
Moltes persones de la banda sud de la comarca, varen excusar la seua assistència per manca de temps a causa de la situació de les seues cases o famílies. Malgrat això, tinguérem una bona assistència i un bon debat enriquidor amb dinar de germanor inclòs.
Vàrem decidir fer la reunió en zona afectada i optarem per Castellar -d’on jo soc i visc- com a forma de reivindicar que ni oblidem ni perdonem. M’agradaria dir que a l’hora de demanar l’espai a la municipalitat (València) tot van ser facilitats, però no va ser així. Entre afectades sembla que hi ha diferències i per a les autoritats reaccionàries que governen el poble no érem prou bones persones per a cedir-nos els espais públics. Finalment, la cooperativa elèctrica va cedir-nos una sala d’actes en les seues oficines i tinguérem una reunió amb les millors de les condicions.
Tan bon punt vam començar, es va notar les ganes que teníem de parlar i de transmetre l’angoixa que patíem, les frustracions que ens pertorbaven i, també, la satisfacció que sentíem per la feina feta i com havíem gestionat els primers dies convulsos políticament i socialment.
Vull ressaltar la rapidesa en la qual el debat, malgrat tenir ordre del dia i uns punts ben definits, va endinsar-se pels camins de les reflexions polítiques estratègiques i com sobrevolaven totes les aportacions (sense diferència de gènere i d’edat) al voltant dels temes cabdals del moment polític que ara ens toca viure.
Tres d’ells varen ser prou recurrents:
- El feixisme com a expressió virulenta destinat a la pertorbació de les classes populars, entrellaçat amb un progressisme liquidacionista de la subjectivitat transformadora o mobilitzadora d’aquestes i que, amb una força combinada, les atrapa en una falsa dualitat asfixiant i immobilitzadora.
- La necessitat permanent d’estar organitzats en una mena de confederació d’aliances tàctiques i estratègiques (Germania nacional-popular) amb la certesa que l’única forma possible perquè tot açò derivara en una possibilitat de transformació social és que aquesta organització enllestisca un funcionament plenament democràtic, millor dit, radicalment democràtic.
- L’autonomia concreta de la nostra subjectivitat i la de la resta d’aliances respecte dels impulsos estatocèntrics i institucionalistes. En particular l’autonomia respecte a l’impuls, falsament dicotòmic, del que es val el teixit mediàtic i polític del règim per a obligar-te a decidir entre ambdues versions del mateix ordre social sense cap via alternativa d’escapament. Dominant (d’una forma molt evident en els darrers anys) als moviments polítics i socials, de facto, en fer-los assumir discursos que vulneren la seua independència, la seua autodeterminació i la seua democràcia.
El que intente a continuació és posar per escrit la meua interpretació de les deliberacions col·lectives que portarem a terme en aquella reunió prosseguint, pot ser, en la seua deliberació.
1 – La presència del feixisme organitzat als carrers valencians afectats per la gota freda va ser un acte programat per les elits, empresarials i polítiques, com a ferramenta d’impregnació política en la catàstrofe per a reconduir-la cap als seus interessos colpistes (Actuant en clau espanyola) i salvaguardar amb el soroll al govern de Mazón i, sobretot, a l’oligarquia autòctona (Boluda, Roig, etc.) de les seues responsabilitats en la gestió de la DANA; però també, per la seua responsabilitat en el model criminal de zona de sacrifici enllestit (des de Madrid i amb consens bipartidista) per als espais de treball i residència de les classes treballadores valencianes: un model que carrega les servituds urbanístiques al sud amb un fort impuls classista i colonial envers la capital del país i la metròpoli.
Aquesta afirmació tan taxativa entra en contradicció amb la idea general que el règim borbònic és un artefacte amb dos caps enfrontats. Més aviat demostra que, malgrat la confrontació espectacular entre les dues tendències, l’impuls dominant d’un sector (més reaccionari) contra l’altre sector (progressista) no és més que una farsa destinada a amagar la seua sincronització. És a dir, la nostra condició de país colonitzat delimita i configura la forma en què rebem l’explotació i la dominació, construint una estructura de classes subordinada a aquesta realitat i, per tant, generant una materialitat d’aquestes classes i megaestructures subalterna a aquesta condició. Per això, en els moments en els quals s’albiren possibilitats d’autoconsciència respecte a la condició colonial, o dit d’altra manera respecte al fet nacional, el consens del progressisme i el feixisme sobre la qüestió Valenciana ve a reconfirmar que l’eix central de la nostra dominació és el colonialisme extractivista i no, tan sols, la dominació social de classes.
El Maidan somiat pel feixisme espanyol a Madrid, que no és més que la lluita entre el sector reaccionari i el progressista i que ha sigut cada viatge més evident en els darrers mesos a Espanya és una baralla impostada al nostre país perquè ací les forces colonials han de conviure i mostrar un consens que no és necessari a Castella. Els colps d’efecte judicials i mediàtics van en una direcció divergent als de la metròpoli i malgrat patir la seua influència assimilativa, la mateixa estructura colonialista impedeix el seu desenvolupament.
Impedeix el seu desenvolupament no tan sols pel consens oligàrquic, sinó també perquè la configuració de les classes oprimides està preparada organitzativament, èticament i psicològicament per actuar en la lluita social des d’una perspectiva anticolonial encara que siga inconscientment. De fet, la gran amenaça feixista discorre atacant aquests consensos històrics i, casos com les mobilitzacions agràries de febrer impulsades des del feixisme monàrquic, ho confirmen. En aquestes mobilitzacions la intencionalitat del putch colpista es va trobar amb l’obstinació dels camperols valencians i la seua negativa a deixar-se arrossegar cap a posicionaments reaccionaris, sense deixar de mobilitzar-se, i afegint un component d’organització autònoma i espontània que va fer, al País Valencià, que desistiren en les seues intencions en aquell moment.
Però cal assenyalar i remarcar que va ser la participació en les mobilitzacions dels grups antifeixistes i d’esquerres (tant en Requena-Utiel, com en la Ribera, l’Horta i les comarques del nord) el que va frenar la seua expansió i no l’abandonament de l’espai de lluita; ni pel que fa a la qüestió organitzativa, ni pel que fa a la lluita sobre l’hegemonia del discurs. Aquest és, doncs, l’autèntic espai de lluita antifeixista i per això la nova estratègia de l’esquerra basada en l’abandonament de les lluites on actuen els feixistes és una actitud suïcida. I per això també aquesta estratègia política està encapçalada pel progressisme i les forces espanyolistes oficials. Perquè per a eixes forces no és una estratègia suïcida, és una fórmula coherent de reforçament del sistema colonial espanyol.
La valencianitat del camperolat i la psicologia vertebrada a martellades en la ruralitat d’aquest va fer que molts dels camperols no entengueren que una lluita contra el sentiment de sentir-se colonitzats anara acompanyada d’unes senyes (les espanyoles) que tots associen (al subconscient) amb l’estat colonial, malgrat el tarannà conservador de molts dels rebels en la mobilització. Fets com els de Ferraz a Madrid, on la connivència entre la laxitud judicial i la radicalitat esperpèntica mostrà la seua poteta, no són possibles al nostre país. No perquè no existisquen forces reaccionàries preparades per a la violència, sinó perquè ací estan al servei del colonialisme i, per tant, no poden atacar a un dels seus pilars sense la pressió dels estaments oligarques (diners) i el recel de les forces populars (opressió nacional i cultural). Cal parar molta atenció als moviments del feixisme i observar quins elements oligàrquics li donen forma i logística de manera intensiva i combatre totes les formes d’extensió d’aquest entre les classes populars. Conflicte a conflicte cal lluitar sense descans per l’hegemonia del discurs.
Així arribem a l’actualitat, on tornà a mostrar-se amb claredat que no podem cedir cap espai al feixisme de cap de les maneres. El rebuig cap al feixisme expressat per la major part del poble valencià en les mobilitzacions ens ve a demostrar el «record» ancestral que mantenim com a poble envers la nostra condició colonial. Des dels moments del pacte de transició d’un règim formal dictatorial a una democràcia «formal» no es veia al País Valencià unes manifestacions d’unitat nacional popular com les viscudes en els darrers mesos. I aquestes han sigut possibles pel sostrat impressionant que ha surat del fang i que portem, el poble valencià, adherit al nostre ADN.
La nostra capacitat de resistència cultural a la dominació i la nostra consciència (quasi inconscient) d’agreujat contínuament per la corona ha aconseguit que davant la barbaritat que està ocorrent es creara un consens ràpidament per sobre dos eixos fonamentals: la consciència nacional i la consciència de classe. Però, l’espontaneïtat pot desaparéixer en qualsevol moment (no oblidem que d’igual manera que el sentiment d’alliberament cavalca sobre la ira del colonitzat, també la resignació, l’autoodi i el derrotisme forma part) perquè la nostra resistència popular no ve acompanyada d’una estructuració estable de la lluita política per l’alliberament, i per això hem d’actuar amb molta cautela i observant la Història recent sense abaixar la guàrdia davant de la capacitat terrorista del règim i la seua capacitat mediàtica de distorsionar la realitat per a narcotitzar-nos.
Cal continuar amb el procés d’apoderament sense donar cap avanç per definitiu, intentant aprendre dels erros recents i intentar enllestir una subjectivitat tan autònoma com siga possible dels impulsos espanyolistes. I si ho fem i no abandonem la lluita davant del discurs feixista de violència o el falsament conciliador del progressisme, ambdós fills del fil imperialista que li queda a l’estat, aconseguirem aturar la seua expansió i frustrar els plans de dominació colonial en el nostre país; que es manifesten ara mateix, amb naturalitat històrica, mitjançant un increment de la repressió colonitzadora tant pel que fa a les forces populars nacionalment centrades, com a les polítiques econòmiques extractivistes sobre el territori i les seues classes treballadores. Per tant, un encert l’obstinació sindical i dels moviments socials valencians- populars per no cedir l’espai de lluita i confrontar amb les dificultats, internes i externes, per a mostrar la seua autonomia si s’aconsegueix no caure, fugint d’un, als braços dels altres. De fet, qui sinó el progressisme del PSOE-pspv va fer possible que Mazón no caiguera els primers deu dies?
2 – La qüestió de les aliances es converteix en una qüestió fonamental. La constitució de mega blocs antagònics i homogenis que tendeixen a l’enfrontament és una cosmovisió que ja no encaixa en la realitat actual d’estructuració social. Sobretot a l’haver segut alterada la morfologia del treball (funció vital per a la reproducció de la vida) i els serveis bàsics per a la subsistència derivats d’aquest (habitatge, sanitat, educació, drets humans…), que ho converteixen en materialment impossible. Tanmateix, el que sí que és possible actualment és la interactuació de multitud d’agrupacions socials heterogènies que tractant de crear les condicions necessàries per a la supervivència dintre del sistema colonial capitalista espanyol aconsegueixen, també, articular el desgast de les forces colonials a la vegada que configuren espais de confluència organitzativa per a l’enfrontament.
Aquesta construcció social per a la ruptura democràtica correspon a uns esdeveniments que sols poden ser aconseguits mitjançant l’organització prèvia dels components més menuts i si aquests actuen internament amb una relació establerta de democràcia interna i estratègia comunitària.
Abans de la transformació social orquestrada després del triomf del capitalisme a les forces populars dels anys vuitanta (neoliberalisme) es tractava de fonamentar una organització popular que des del formalisme homogeni d’una gran organització es pogués configurar un impuls combatiu en lluita contra els processos de burocratització latents a tota gran organització. Ara mateix sembla que el problema organitzatiu es ressitua en la banda contrària. És a dir, l’informalisme i la laxitud organitzativa són el problema fonamental per a organitzar, democràticament, uns espais diferenciats organitzativament que no comparteixen (ni ho faran a curt i mitjà termini) espais propis en la presa de decisions.
Per tant, la cultura democràtica dels grups populars en procés d’organització (evidentment sense organització no hi haurà transformació social en positiu per a les classes oprimides) es converteix en vital. La seua arquitectura organitzativa, a l’hora de prendre decisions i de traslladar-les a instàncies més col·lectives, tant internes com externes, es converteix en la clau de volta de la construcció de l’enfrontament i l’agudització de les contradiccions socials.
Ja no és tan important que la teua organització siga molt nombrosa sinó la capacitat que tinga de transmetre les decisions democràtiques dintre del seu grup o com siga d’eficient en la tasca de recerca de les aliances imprescindibles envers la cohesió del moviment d’alliberament.
La democràcia popular, per tant, té a veure amb el fet que mitjançant la construcció material possible s’articule un espai desitjable d’autogestió en constant construcció i on la superació de la fragmentació es consolide amb la realització dels impulsos «primitius» de diverses actituds grupals en un espai autònom d’acció i decisió social.
3 – Finalment, cal assegurar que aquesta construcció democràtica deixa transitar pels espais de deliberació col·lectiva als corrents de pensament originals que són originats des de les pràctiques dels grups i moviments que s’articulen dintre de les organitzacions i durant el procés comunitari de construcció de l’enfrontament. Cal, per tant, generar espais de reflexió comunitària on siga’m capaços de detectar quins impulsos són els que venen relacionats amb les condicions dels nostres propòsits col·lectius i quines formes de pensament impregnen el nostre accionar d’impulsos de perpetuació de les condicions d’opressió i colonització que patim.
Precisament, en entendre que la teoria és un moment de la pràctica, estem entenent que no podem funcionar estratègicament sense bastir una teoria col·lectiva de l’enfrontament. O dit d’altra manera. La qüestió de l’autonomia implica compartir pensaments estructurats entre la comunitat de l’enfrontament per a evitar un accionar infantil, amb una direcció imprudent i curtplacista. L’autonomia és, doncs, la capacitat de tenir la possibilitat organitzativa d’enllestir una construcció teòrica i pràctica original i democràtica. (Original en el sentit d’autòctona i pròpia)
Per tant, ambdós conceptes, autonomia i democràcia, signifiquen apoderament popular, però hem de saber també que sols seran útils si, durant aquest procés d’apoderament, la construcció comunitària de l’enfrontament aconsegueix superar les condicions d’opressió des d’una base possible estructurada sobre la realitat “oferida” per la situació actual i material del teixit social.
Si vivim en una societat fragmentada pel capital, hem de construir l’artefacte subjectiu des dels pedaços de la mateixa fragmentació i no des d’un artifici construït ideològicament. Entenent que sols existeixen les «normes» que són imposades democràticament des dels grups populars, base de la construcció social, i des de les teories col·lectives fruit de les lluites concretes, actuals i històriques, que es desenvolupen en aquest moment. D’aquesta manera trenquem amb la colonització del pensament del règim en les nostres dinàmiques i amb la separació de les decisions dels experts socials sobre la pràctica de les bases populars allunyant la capacitat d’expansió, teòrica i pràctica, de la pressió colonitzadora sobre els nostres pobles i organitzacions.
